El refugi 232: Plaça del Diamant i Guilleries, 18

Durant la Guerra Civil Espanyola, Barcelona i els seus barris van patir entre el 13 de febrer de 1937 i el 25 de gener de 1939, un seguit de bombardejos cruents que tingueren el seu punt àlgid en els atacs del 16 al 18 de març de 1938, quan l’aviació legionària italiana amb seu a Mallorca atacà la ciutat amb dotze bombardejos en prop de 42 hores, amb un balanç mortal final d’uns mil morts.

Refugi de la Guerra Civil Espanyola |

D’aquest fet s’ha commemorat fa pocs dies el vuitantè aniversari. Un temps en què els veïns de Barcelona que s’organitzaren per protegir-se d’aquests atacs indiscriminats, construint tot un seguit de refugis antiaeris en places, carrers, eixides, patis, jardins o baixos de molts indrets de la ciutat.

Un d’aquests fou el refugi que es va construir sota la plaça del Diamant i que consta en un llistat de l’època com a Refugi 232. Plaça Diamant i Guilleries, 18.
Una construcció que es va iniciar el mes de març de 1937, poques setmanes després del primer bombardeig del 13 de febrer. Inicialment per aquesta empresa es va crear una associació que aplegava també veïns de la plaça de la Revolució, on també es construïa un altre refugi. Pocs mesos després aquesta associació es dissolgué, moment en el qual cada plaça continuà per la seva banda amb una nova associació.

La seva construcció |

De les obres d’aquest refugi, el Diari de Barcelona Estat Català publicava el 8 d’abril de 1937 una fotografia de la plaça del Diamant, en la qual en primer terme es podia veure la rassa oberta per bastir l’entrada d’aquest, ubicada a la banda Besòs de la plaça.

Pel que fa a la participació veïnal en la construcció, aquesta era de dos tipus: la del treball físic de tots els homes associats de més de setze anys, que normalment era de nit, quan plegaven de la feina i mentrestant durant el dia hi havia paletes i algun voluntari i el pagament d’una quota setmanal d’una pesseta per família a més a més del treball voluntari.

Aquests diners, entre altres coses, servien per pagar els operaris que treballaven en el refugi, com és el cas del paleta Pere Brasó Serratosa, del qual es pot dir que va ser el paleta del refugi, ja que hi va estar treballant des del començament fins pocs mesos abans d’acabar la guerra. Els diners recaptats servien també per comprar material de construcció, malgrat que alguns materials arribaren per diferents aportacions de l’Ajuntament, com és el cas dels 2.000 maons que anà a buscar el senyor Jaume Casas el 20 de maig de 1937 a l’enderroc del Convent de la Divina Providència, del carrer Biada-Verdi, o els 5 metres cúbics de grava de la pedrera del Morrot i 2.000 maons de quart, 20 sacs de ciment Pòrtland, 20 sacs de ciment lent i 5 sacs de ciment Griffi dels magatzems d’edificis municipals del carrer Wad Ras, 55, que la Conselleria-Regidoria d’Urbanitzacions i Obres de l’Ajuntament de Barcelona autoritzà al senyor Pedro Quer a retirar el 21 de juny de 1937.

El 5 de juny de 1937 es va convocar una assemblea de socis dels Refugis de les places del Diamant i Revolució per tal de tancar diferents serrells de les obres. Malgrat presentar-se com una reunió protocol·lària, durant aquesta els reunits decidiren trencar aquesta associació i continuarr la construcció de cadascun dels refugis amb una nova entitat.

Segons el comunicat dels nous gestors de l’associació de la plaça del Diamant als seus socis, del mes de juny, …fou aprovada per l’assemblea la proposta de dissolució de les juntes dels refugis de les places de la Revolució i del Diamant que fins aleshores havien actuat conjuntament. A tal efecte es va procedir al nomenament d’una junta per a la plaça del Diamant, la qual ha quedat constituïda pels companys següents…: president Ramon Parral, vicepresident Joan Mur, secretari Carles Montmany, vicesecretari Pere Pla, comptador Manuel Gràcia, tresorer Pere Camps, i vocals, Josep Campos, Estanislau Molinero, Delfí Comella, Àngel Garcia, Alfred Giralt, Jaume Bragulat, vocal comissari del refugi Pere Quer i vocal tècnic de les obres Antoni Gil…

Aquell mateix mes de juny es va enllestir la primera entrada del refugi i aquest es va començar a utilitzar. Els mesos van anar passant mentre aquella maleïda guerra que semblava que no acabaria mai seguia fent estralls, malgrat això, ja a mitjans del 1938 la gent es va anar cansant i a poc a poc van deixar d’anar a treballar al refugi i d’utilitzar-lo. El 25 d’octubre de 1938 Pere Brasó li deia per carta al seu fill, Pere, destinat a Vilafranca del Penedès, que: Encara no he cobrat del refugi, la Junta de Defensa Passiva no paga les subvencions, només cobrem del que es recapta del veïnat i només som jo i un manobre. Poc després el senyor Pere Brasó va deixar de treballar al refugi, en ser mobilitzat. El 26 de gener de 1939, amb l’entrada dels franquistes a la ciutat, el refugi va entrar en desús, fins que el 15 de maig de 1939 uns treballadors contractats per l’Ajuntament van procedir a tapiar-lo.

Finalment la tenacitat de la Pilar Frutos va fer que la regidora de Gràcia, Teresa Sandoval, obrís el refugi el 8 d’abril de 1999. Després de diferents estudis i obres el regidor Ricard Martínez va inaugurar el refugi el 10 de novembre de 2006.

El refugi |

Construït en galeria de mina i en forma de laberint, el refugi és troba a 12 metres de profunditat sota la plaça del Diamant, on els seus corredors tenen una llargada total de 69 metres per una amplada d’1,10, una alçada de 2 metres i una superfície de 75,90 metres quadrats. Una instal·lació que disposava de dos pous de ventilació i extracció de terres, un habitacle d’infermeria, amb un armari encastat a la paret del fons i dos grans bancs de pedra com a lliteres; llum elèctrica amb algunes bombetes i un enllumenat d’emergència adossat a les parets. Avui dia encara hi ha restes d’alguna mena de recipient, on haurien posat algun tipus d’il·luminació de flama ja que les parets i els sostres d’aquests punts estan plens de sutge. Pel que fa a l’obra, el refugi està folrat amb maons en la seva totalitat.

Text i Fotografies: Josep Maria Contel
Taller d’Història de Gràcia