Aquest 2023 i durant els dies de la festa major de Gràcia, s’obriran les portes per primera vegada als visitants al Refugi de la plaça de la Revolució. Una bona ocasió per saber-ne una mica més sobre la història d’aquest refugi antiaeri.
Durant la Guerra Civil Espanyola els veïns de l’entorn de la plaça de la Revolució construïren un refugi antiaeri per protegir-se de l’aviació feixista. Acabat el conflicte el refugi quedà enterrat sota la plaça durant dècades. El 1994, arran de la construcció d’un aparcament, tornà a recuperar actualitat. Afortunadament, es va poder salvar un tros que pròximament serà visitable.
Recentment s’ha fet públic que el mes d’agost de 2023 el districte de Gràcia de l’Ajuntament de Barcelona obrirà de nou al públic les restes del refugi de la plaça de la Revolució. Malgrat que falten poc més de vuit mesos per aquesta efemèride, ara és un bon moment per donar a conèixer una part de la seva història.
De quan van començar les obres de la seva construcció de moment no s’ha trobat cap document que ho acrediti, malgrat tot es coneix pel Diari de Barcelona-Estat Català, del 8 d’abril de 1937, atès que en aquella data la majoria de refugis de Gràcia ja s’estaven construint. Mentre que per un altre document conservat a l’Arxiu municipal del Districte de Gràcia, del mes de juny de 1937, la comissió que l’estava fent era també la responsable de la construcció del refugi de la plaça del Diamant, i l’havien començat paral·lelament.
Quan només portaven uns tres mesos de feina, la comissió dels refugis de les places del Diamant i Revolució va convocar els seus associats a una reunió al Saló Verdi el dissabte 5 de juny. El resultat de la qual fou la dissolució de la junta dels refugis de les places de la Revolució i del Diamant que fins aleshores havia actuat conjuntament. Arran d’aquest fet es van constituir dues noves comissions, una per cada refugi. Mentrestant, les obres del refugi de la plaça de la Revolució continuaren amb la mateixa intensitat i una nova junta formada per veïns de l’entorn de la plaça.
El veïnat de la plaça de la Revolució, de la mà dels paletes Pep Pastor i Isidre Puig, va construir un refugi de 163 metres de galeria de mina en forma de laberint o illes, d’una amplada d’1,25 metres i 2 d’alçada, a una profunditat d’entre 10 i 12 metres i tres entrades. Construint també dos vàters, un per als homes amb un plat a la turca i una altra per a les dones amb tassa; una habitació com a infermeria i una altra com a farmaciola.
Quant a la instal·lació d’aigua, la canonada entrava pel pou de ventilació, distribuint-se per una banda cap a la farmaciola, on hi havia un petit dipòsit adossat a la paret que alimentava la petita pica que hi havia a la infermeria o sala de cures. Mentre que l’altre ramal portava l’aigua als dipòsits dels vàters i a una cisterna ubicada sota el passadís central del refugi, que disposava d’una bomba d’aigua manual.
Pel que fa a la instal·lació elèctrica, aquesta estava feta amb tres fils, un amb corrent elèctric de 110-125 watts, un altre de 12 volts i, al mig, el neutre i amb bombetes diferents, segons es tractés de corrent de 110-125 watts o de 12 volts, aquesta darrera considerada com d’emergència; inicialment es generava a través d’una pila casolana i més tard fou alimentada per un conjunt de bateries de camió.
Segons diversos testimonis, arran que la gent va deixar d’anar a treballar-hi els treballs de construcció del refugi es van suspendre dos o tres mesos abans d’acabar la guerra. Acabat el conflicte bèl·lic, el refugi queda abandonat i amb les portes obertes. Finalment, el mes de maig de 1939 l’Ajuntament de Barcelona el va cegar. El 18 d’agost de 1940, al bell mig de la plaça es va inaugurar un parvulari amb dos pavellons, que durant molts anys hipotecaren l’espai d’esbarjo dels veïns. Els edificis escolars foren enderrocats l’any 1986.
Davant de la necessitat de dotar Gràcia de nous aparcaments subterranis, l’Ajuntament va decidir fer-n’hi un de quatre plantes. Durant les obres de construcció de l’aparcament, el refugi torna a veure la llum. Davant del rebombori que es va crear entre el veïnat per la seva aparició, el 26 de juliol de 1994 veïns i veïnes encuriosits entraren al refugi, uns perquè n’havien viscut la seva construcció i altres per descobrir-ne el passat. Tot plegat generà molts records i anècdotes que ocuparen les pàgines dels diaris de l’endemà.
Com que una part de les galeries quedava darrere de la pantalla del pàrquing, sota dels edificis de la plaça es va poder salvar el tros que es podrà visitar a partir de l’agost de 2023.
Text: Josep Maria Contel
Fotografies: Taller d’Història de Gràcia Centre d’Estudis
