Sergi Saboya i Víctor Clotet «Un dels reptes que teníem era modernitzar la revista»

Aquest cap de setmana i el proper el teatre del Centre Moral de Gràcia es vesteix de la millor gala per gaudir d’un dels espectacles de revista que es va estrenar al passat mes de juny. Ara els que han comprat entrada tenen una altra oportunitat de veure «A lo hecho pecho», dic els que ja la tenen, perquè si no és així serà complicat, perquè en poques hores van exhaurir totes les localitats. D’aquest èxit de venda, i també del que significa posar en marxa un projecte amb més de setanta actors i actrius sobre l’escenari en parlem amb els seus respectius directors en Sergi Saboya i en Víctor Clotet.

Com neix la idea de crear aquest espectacle de revista?
Bé, aquest projecte neix a la nostra entitat, en el teatre. En Sergi i jo fem teatre des que som petits, i llavors se’n feien de revistes, però l’última que es va fer va ser l’any 1999.

Podem dir que aleshores, era una tradició i per alguna raó o altre es va anar deixant de representar, jo m’imagino que els temps havien canviat, i aquest tipus d’espectacle potser ja no era tan llaminer com d’altres.

De fet, en Sergi i jo fa cinc anys que vam decidir embarcar-nos en aquest projecte i tornar a reunir el màxim de gent possible de l’entitat per tornar a crear vincles entre tots els socis i membres del grup de teatre. I vam pensar que una de les millors maneres era crear una revista. Aleshores, buscant una mica la part més moderna i actualitzant-la una mica, vam provar de fer-ho i va ser un gran èxit. Tant per la part artística, podríem dir, com pel que va significar per la gent, i van dir, ostres!!, heu tornat a aconseguir una cosa que feia temps que no passava, la de fer cohesió entre la gent del grup i tornar a reeixir aquest sentiment de família, perquè al final tots ens movem pel mateix, l’estima o aquest amor cap al teatre.

Feia més de vint anys que no passava una cosa així, és a dir que un espectacle reunís tanta gent entusiasmada, els actors, el públic, i quan acabessin, estiguessin tan entusiasmats, va ser molt maco. De fet, en una revista hi ha un component emocional perquè molts dels actors i les actrius que apareixen comparteixen aquest espai, aquest espectacle, amb els seus fills, amb les seves mares, amb germans i clar, això també fa que es generi un component emocional familiar molt bèstia. I després de cinc anys d’aquest èxit ho hem volgut tornar a fer.

Fotografia: Cedida

Deu ser molta feina dirigir una revista en la qual hi participa tanta gent?
És veritat que és un projecte esgotador, tant físic com mental. Perquè a diferència d’una obra convencional, una revista es prepara amb els actors a un any vista i en Sergi i jo ho hem fet amb dos anys vista, ja que hem de pensar en els números, i alhora intentar innovar, i per descomptat que tothom que hi participa tingui el seu moment. Pensa estratègicament, perquè ara cal un vall de plomes, un vall més modern, entremig d’aquí fem un text més divertit, aquí és el moment on participi més el públic… perquè aquest és un espectacle ben rodó, i perquè sigui impecable… doncs necessiten temps.

Per tant, primer cal dissenyar com la voleu…
Sí quan ja tenim la revista al nostre cap, i sabem com la volem, ja tenim molt clar com serà el resultat, llavors comencem a treballar amb la gent, això implica que durant un any aquests actors i actrius que hi participen tenen la seva vida, diguéssim hipotecada, per dir-ho d’alguna manera, tot i que és teatre amateur i hem de fer els assajos a les nits, tots són conscients que és un acte de responsabilitat molt important.

Fotografia: Cedida

De fet, a l’escenari són més de 70 actors, i heu treballat més de 600 hores d’assajos…
Exacte. Som setanta i escaig, persones sobre l’escenari i amb l’equip tècnic i tot, som unes vuitanta-dues. Al final no és fàcil perquè setanta persones són setanta vides, setanta històries, però he de dir que com que tota aquesta gent, aquests setanta artistes, fan aquest espectacle amb molta il·lusió. Si la gent està motivada, responen i venen els assajos, que és com ha sigut.

El passat mes de juny vau estrenar «A lo hecho pecho» quina va ser la resposta que vau notar per part del públic?
Jo la primera resposta que vaig veure és que el que havia passat havia estat una bogeria amb la venda d’entrades. Abans el públic les havia de comprar a la secretària del mateix centre, però ara ho hem modernitzat i es venen a través d’una plataforma que es diu Entràpolis, on a partir d’un dia indicat es posen a la venda. Així doncs, en poca estona vam veure la resposta de la gent, en qüestió d’hores ja estaven pràcticament exhaurides.

Això, per una banda, i per tant la resposta del públic molt bona, i després per la nostra part com actors i equip, ens quedem amb el que respira a dins d’aquest escenari, en el teatre en si…, mentre es fa la representació, amb el Sergi ho hem parlat, és una sensació màgica.

La gent surt entusiasmada, surt feliç, és una festa allò. I tal tenir en compte que no és un espectacle curt. Aquest, pròpiament dura gairebé tres hores. És a dir tres hores d’espectacle, si no és un espectacle divertit, amè i dinàmic el públic s’avorreix. I quan et diuen que se’ls hi ha fet curt, és una gratificació molt, molt important.

O sigui que ara amb «A lo hecho pecho» heu tornat a exhaurir les entrades?
Sí, a més, veient com va anar el juny i amb la resposta que vam tenir del públic van decidir si fèiem una doble sessió, i això comporta passar-nos ja des de les quatre de la tarda fins a les dues del matí tancats al teatre, fins que ho tens tot recollit. La veritat és que són moltes més entrades per vendre, i no sabíem si sortiria bé, però per sort el públic ha respost positivament. Amb el Sergi fèiem la reflexió que si haguéssim fet un altre cap de setmana, estem convençuts que hauríem omplert.

Abans dèieu també que potser la gent que estava habituada a veure la revista com a gènere al vostre teatre, i que aquell públic de llavors que tenia trenta o quaranta anys, ara en tenen cinquanta o seixanta, en aquesta ocasió també heu atret un públic jove?
Sí, i un dels reptes que teníem com a directors era modernitzar aquesta idea que hi havia del gènere de la revista que sembla que sigui un pèl caspós, i actualitzar-lo era una mica la nostra feina. Amb totes les possibilitats que hi ha avui en dia, amb les llums que teníem al teatre del centre, és veritat que és un teatre amb moltes possibilitats i capacitats per fer diverses coses, perquè el nostre repte era poder modernitzar per captar l’atenció de gent jove.

Hem agafat cançons i referents més moderns, al final hem buscat un equilibri entre l’essència de la revista i de l’espectacle i adaptar-lo als nous temps. Penseu que tenim nens que tenen de sis  a deu anys, també adolescents, joves de vint-i-cinc anys i d’altres de trenta, quaranta o cinquanta, és a dir a sobre l’escenari hi trobem actors de totes les edats, ens agrada que aquest espectacle sigui compartit amb l’àvia, la filla i la neta.