A mitjan juliol La Central va convidar el nord-americà Patrick Radden Keefe a compartir recomanacions, llibres influents i auguris periodístics. Redactor de The New Yorker, es va endur el Premi Baillie Gifford de no-ficció per ‘L’imperi del dolor’, amb la qual dissecciona l’èxit i la caiguda de l’imperi Sackler, una màfia familiar enriquida gràcies a medicaments generadors d’addicció i mort, precursors del Fentanil. Entre diverses reflexions, vaticinava un cert marge per al periodisme d’investigació malgrat un consorci podrit de fake news, likes, pressions, línies editorials…
Salvant les distàncies, des del Tot Gràcia pretenem no tant revelar veritats ocultes o exclusives com promoure i enfortir el teixit associatiu, cultural i social del barri des de l’honradesa i la proximitat. Una proximitat palpable de quilòmetre zero, lluny de la tafaneria dels celoberts -avui traslladada a les xarxes i seguidors anònims- per tal que els lectors hi puguin incidir i interactuar. Com el veí a qui antigament demanaves un pessic de sal o qualsevol altra mena d’acte altruista, plenament convençut que el cop de mà esdevindria recíproc algun dia.
En uns temps en què el gremi mediàtic s’ha vist segrestat per l’algoritme, ha confós immediatesa amb urgència i ressò amb clickbait, apostem més que mai per tot allò que passa al nostre voltant, a l’entorn més quotidià. Pel botiguer de tota la vida, per les associacions centenàries d’amateurs farcits de professionalitat, per revistes en paper que tornen, per cinemes reoberts, pels carrers anualment decorats, pel valor sense preu del banc del temps o per la memòria històrica que emergeix entre obres i efemèrides.
Un carpe diem -com el que contagia l’actor Robin Williams a la pel·lícula ‘El club dels poetes morts’- del que succeeix al portal del costat on vivim. No de remots conflictes bèl·lics, contaminats entre interpretacions i mitges veritats, pels quals amb prou feines aguantem pancartes en manifestacions simbòliques, sinó d’iniciatives, lluites i debats que passen a la vorera del davant o al mercat on vas a peu. Des de l’empatia que es retroalimenta de la confiança.
Just a l’altre extrem de McLuchan quan va dir “el mitjà és el missatge” -en massa ocasions, massatge-, amb reportatges i entrevistes de digestió lenta i sense la icona del rellotget del temps de lectura. Bon profit: i no és un banquet sinó un àpat popular.
Text: Carles Batalla
