Musicals, òperes, jazz… amb destacats directors teatrals –Joan Font, Lluís Pasqual, Xavier Albertí, Rafael Duran, Josep M. Mestres- en els escenaris més prestigiosos –Liceu, la Zarzuela, París, Milà- adornen mig segle de carrera eclèctic de la Montserrat Colomé (1956). Ballarina, mestra i coreògrafa, va tocar el cel dirigint els moviments de nombrosos espectacles amb Comediants, com ara les cerimònies de clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona o l’Exposició de Sevilla. Membre del col·lectiu que va activar La Caldera a Gràcia, recentment va assumir la coreografia d’ ‘Els criminals’ al TNC i acompanya projectes com ‘Llumeneres’ del poeta Oriol Sauleda. Premiada per ‘Celebration’, s’ha integrat al Col·lectiu Minerva Dones Creadores de Gràcia.
Què suposa haver rebut el guardó Crítica Serra d’Or per ‘Celebration’?
No soc molt entusiasta dels premis perquè de petita era tremenda i estava més propera al càstig que al premi, ara he superat el trauma i me’l prenc com un reconeixement a la trajectòria. Aquest solo de ‘Celebration’ és un resum de tot el que he fet, em va sorgir a la pandèmia quan l’Ajuntament de Barcelona em va donar una beca i va ser un impuls per tirar endavant una idea que tenia aparcada. Celebro la vida ballant i faig ballar la gent, el missatge és ‘ballem una mica més’, reivindicar el cos per damunt de la ment.
Aquest ha estat l’objectiu de tota una trajectòria?
Sí, sempre penso que si a les escoles hi hagués més dansa aniríem millor, sobretot ara en què se li dona un valor a la ment, que està molt bé, però queda molt descompensat respecte el cos. Fa poc vaig donar uns tallers a una escola de les Corts a nois de tercer d’ESO i els feia una vergonya increïble el fet de ballar, els explico que som aquí per celebrar que estem vius i ho celebrem ballant i quan van entrar a la sala i em van veure es van arrambar a la paret… Amb la tecnologia, el cos ha minvat molt i els nanos juguen a futbol o estan estirats al sofà o amb el mòbil.
Quin paper pot jugar la dansa en un món encaminat cap a la intel·ligència artificial?
Si no tenim cos no existim, és vital per a la salut; s’estan posant xips dins del cos humà, però fins i tot per contrastar aquest avenç tecnològic hauríem de treballar molt més el cos, sinó les articulacions s’aniran rovellant, ens farem malbé abans… Fins que la dansa no estigui integrada a l’escola no anirem bé. He anat a actuar a llocs on programen dansa per primera vegada, diuen que no l’entenen o els fa por; a vegades la gent veu un quadre i, tot i no entendre’l, pot agradar-li o no, en canvi, no estem acostumats a veure un cos en moviment i això és un problema.
La dansa té bona salut a Catalunya i a Gràcia?
A Gràcia sempre hi ha hagut molt ambient de dansa, amb esbarts i escoles. Els que vam començar amb la dansa als anys 70 vam viure una eclosió que en els 90 va ser l’apoteosi, si bé totes aquelles companyies han deixat una mica d’existir: el teatre gira per Catalunya i, per contra, fins i tot costa que es programi la dansa amateur. La majoria de les companyies que existeixen a Barcelona és perquè tenen suport de fora, aquí costa molt que girin espectacles de dansa… vaig ser a París i ens porten 200 anys d’avantatge pel que fa a cultura de dansa, aquí la gent a qui li agrada la dansa clàssica ha d’anar a fora, hem avançat amb molta lentitud i s’han perdut dues i tres generacions.
Considera la cerimònia de clausura de Barcelona’92 com el punt àlgid?
Em van obrir una mirada cap a la coreografia de masses, que no havia fet mai, a l’Institut del Teatre no em van ensenyar mai a fer coreografies per a 300 persones. Va ser un repte, vaig tenir la sort de treballar com a ajudant de la coreògrafa americana que havia fet l’obertura dels Jocs, els americans venien amb tot dibuixat per ordinador i quan els vaig ensenyar la meva llibreta amb llapis de colors es van fer un tip de riure, però els va fer gràcia que algú fos tan atrevit des del no saber.
Li queden molts projectes al calaix?
El 1982 vaig anar a estudiar a Nova York i a la tornada em vaig fer una llista d’objectius i els he complert tots. Ara estic en un moment en què m’agrada acompanyar artistes joves perquè els transmeto la meva experiència.
Què li aconsellaria a algú que volgués dedicar-se al món de la dansa?
És molt important que hom faci el que li agradi, encara que sigui amb dificultats, així m’ho van inculcar els meus pares. La dansa sempre és i serà un art complicat perquè encara no en tenim una tradició; abans estava molt vinculada a ser intèrpret, mestre o coreògraf i ara pots tenir una mirada més documental o performàtica.
Per què s’ha unit a Minerva i què hi espera trobar?
Perquè tinc una amiga que feia temps que m’ho deia, la Josefina Altés, amb qui vam compartir dansa a l’esbart de l’Orfeó Gracienc de joves. Visc al Carrer Verdi i, malgrat que les coneixia, no havia trobat el temps per endinsar-m’hi. Vaig anar a una passejada que van organitzar sobre dones vinculades al barri i em va agradar, tinc moltes ganes de posar-m’hi a fons i em ve de gust donar-los suport perquè són molt treballadores i toquen molts temes. De moment, ja he participat en una lectura de poemes de Mercè Rodoreda, era la primera vegada que llegia poesia en públic.
