Més conegut popularment com el setè art, el cinema ha tingut una incidència cabdal en la nostra manera de ser com a societat i de construir uns cànons culturals que s’han mantingut durant generacions. Gràcia no va ser aliena a tot aquest fenomen, des de principis del segle passat les sales de cinema van anar ocupant-hi locals on es projectaven primer les primeres produccions, després a partir dels anys 20 el so entraria de ple a les sales d’exhibició, amb l’obertura de noves sales i teixint un circuit de cinemes d’estrena i alhora de reestrena prou important en els carrers de Gràcia. Les diverses ofertes d’oci i esbarjo a partir de principis d’aquest segle fan canviar els hàbits de consum i moltes d’aquestes mítiques sales tanquen, d’altres es renoven com ara els Cinemes Girona, que se centren en una programació on el cinema europeu i els festivals tenen la seva seu; els Cinemes Bosque adapten una sala per al teatre, i finalment els Cinemes Texas reoberts compartint propostes també teatral.
La primera projecció
Quan el 28 de desembre de 1895 els germans Lumière van fer la primera projecció pública de cinema, al Saló Índia del Gran Cafè del bulevard dels Caputxins de París, Gràcia era la segona població més gran de Catalunya i la desena ciutat d’Espanya. Malauradament, dos anys més tard perdia la independència i la vila quedava incorporada a la ciutat de Barcelona.
Tornant a la primera projecció, aquella nit uns dels assistents era Georges Méliès, director del teatre Robert Houdin de París, que es va interessar en la compra d’un d’aquells aparells de projecció. Una transacció que Antoinie Lumière va avortar amb més o menys aquestes paraules: “Amic meu, doni’m les gràcies. L’aparell no està a la venda, afortunadament per a vostè, ja que el portaria a la ruïna. Podrà ser explotat durant un temps com a curiositat científica, però malgrat això, no té cap futur comercial”.
Curiosament (o afortunadament) la sentència d’Antoinie Lumière només van ser paraules que es va endur el vent. Tot just un any després, un dels operadors de l’empresa Lumière, Jean Claude Villemage, arribava a Barcelona i convertia els baixos de la casa dels fotògrafs Napoleon, a la Rambla de Santa Mònica, en el cinematògraf Lumière, on el 10 de desembre de 1896 es projectaren les primeres pel·lícules.
El cinema arriba a Gràcia
En el tic-tac de les reunions a favor i en contra de l’annexió, quan el cinema va arribar a Gràcia, la població ja era només un nou raval de la gran ciutat. D’una de les primeres sales de les quals tenim constància és la del Cinematógrafo Variedades, oberta l’any 1903 al carrer Gràcia, que acabà prenent el nom de cinema Comèdia de Gràcia. Poc després s’obria el cine Trilla el 1905, que anà canviant el nom per Estudio Cirera, Select i Selecto. El 1909 s’afegia el cinema Rovira i el 1910 el cinema Smart, el cinema Mundial o el cinema Bailèn (Texas).
Inicialment les sessions de cinema només interessaven a les classes benestants i als curiosos, que a poc a poc amb l’inici de la indústria cinematogràfica anaven freqüentant les diferents sales de cinema amb certa assiduïtat per anar descobrint-hi les noves propostes de directors com D.W. Griffith i el seu film Intolerància de 1916; Nosferatu de Friedrich Wilhelm Murnau de 1922; Ben-Hur de Fred Niblo de 1925; El cuirassat Potemkin de S. M. Eisenstein de 1925 o les pel·lícules còmiques de Charles Chaplin, Stan Laurel i Oliver Hardy, Buster Keaton o Harold Lloyd, totes elles mudes. Amb l’arribada del cinema sonor amb el film El cantant de jazz d’Alan Crosland, el 1927, les antigues sales s’anaren modernitzant, unes tancaren i unes altres obriren les portes com ara el cinema Delicias el 1925, el cine Manón el 1928, el cine Ateneo després Verdi el 1932, el cinema Chile i el cine Màxim el 1933, amb unes sessions que es van anar popularitzant cada vegada més. Una expansió que es truncà arran de la Guerra Civil i que, un cop acabada, li va costar arrancar de nou.
La postguerra va ser complicada inicialment per a moltes sales de cinema, algunes com l’Smart o el Manón hagueren de canviar els seus noms per Proyeciones o Mahón, altres l’adaptaren al castellà mentre a poc a poc intentaven obrir de nou les seves portes. En aquest període també s’obriren cinemes com el Roxy, el Windsor Palace o com el teatre Bosque que es convertí en un cinema.
Sales d’estrena i de reestrena
De totes les sales de cinema de Gràcia la majoria eren de reestrena, amb una programació setmanal de dues pel·lícules i el NO-DO (la propaganda del règim en forma de documental) i poques d’estrena. Cal ressenyar el cas del cinema Selecto, que a més a més de programa d’estrena cada tarda nit oferia una sessió de varietés. Aquests són els moments més intensos i familiars del cinema de barri, on les famílies anaven a veure cine i a sopar, eren també moments de socialització. Més tard amb l’arribada de la televisió la gent va deixar d’anar-hi i les sales començaren a tancar portes, el 1961 Comèdia de Gràcia, el 1965 el Rovira, el 1966 el teatre Principal de Gràcia, el 1968 el Mundial, el, 1969 el Roxy, el 1970 el Proyeciones, el Chile i el Windsor Palace, el 1972 el Máximo, el 1973 el Mahón, i el 1987 el Delicias.
Malgrat tot, els cinemes d’estrena a Gràcia com ara el Diagonal o el Bosque anaven aguantant i mentrestant s’obriren els cinemes Casablanca, sales d’art i assaig; el cine Moderno es va reestructurar, el cinema Verdi es va convertir en un multicinema, primer de tres sales, després cinc i finalment nou. Una cosa similar va passar amb el Bosque, que d’una sala arribà a les nou. El cinema Texas és convertí en quatre sales dels Lauren Gràcia i anys després com a cinemes Texas de la mà del Ventura Pons. Van ser moments de canvi de pel·lícules en versió original amb subtítols en el cas dels Verdi, que apleguen un nombrós públic o els darrers temps del Texas, que va tornar a convertir-se en un cinema de barri o el cinema Bosque que és un dels pocs cinemes d’estrena que queden a Barcelona.
Tornant als inicis
Tornant a les paraules d’Antoinie Lumière: “Amic meu, doni’m les gràcies. L’aparell no està a la venda, afortunadament per a vostè, ja que el portaria a la ruïna. Podrà ser explotat durant un temps com a curiositat científica, però malgrat això, no té cap futur comercial”. El cinema ha portat a la ruïna a molts empresaris, que han hagut d’adaptar-se a les noves necessitats tecnològiques de la indústria cinematogràfica, els diferents sistemes de so, els formats, el vídeo, la digitalització, les diferents crisis i la pandèmia de la Covid-19; tot plegat han marcat la marxa de les sales de cinema i dels espectadors en el temps. El cinema continua, però quin serà el seu futur? Pel·lícules de seixanta minuts a les plataformes? Un consum individualitzat o tornarem a socialitzar-nos amb les seves projeccions?
Text: Josep Maria Contel
