L’artista experimental gracienc, que va morir el març del 2020, deixa un llegat gegantí entre obra publicada i inèdita mentre el districte li prepara una placa commemorativa.
Els adjectius ‘prolífic’ i ‘polivalent’ es queden a mig camí per abastar la trajectòria fulgurant de Víctor Nubla, que ens va deixar als 63 anys coincidint amb les primeres setmanes del confinament de març. Gracienc pels quatre costats, radical en el sentit d’innovador i partidari de l’art com a estímul per al pensament més enllà de la part lúdica, les xifres el delaten i situen a l’alçada de la voracitat creativa de Lope de Vega: una vintena de discs en solitari, quinze amb el grup Macromassa al costat de Juan Crek (amb milions de fans i del qual se n’han fet tesis doctorals, tal i com ell mateix afirmava), projectes paral·lels com Aixònoéspànic, Dedo, European Improvisers Orchestra o Secreto Metro, bandes sonores i multitud de col·laboracions i complicitats, sota el paraigües de l’autoetiqueta “electroacústica amb ànima punk”. Però també codirector de la revista Marabunta, columnista de premsa, il·lustrador, locutor radiofònic amb més de 500 programes iniciats als 80 a Ràdio Pica, dissenyador gràfic, responsable de nombroses exposicions, tallers i instal·lacions sonores i escriptor de més de vint llibres (el darrer, ‘Metal·lúrgia, publicat per l’Editorial Males Herbes) i, sobretot, director del festival internacional LEM en el marc de l’entitat Gràcia Territori Sonor (GTS) que va fundar el 1996.
Diversificació del producte en tota regla o, millor dit, contra tota regla convencional establerta. “Estava fastiguejat de ser gestor cultural, el que volia era fer música i escriure i que el deixessin en pau, estava cansat de gestions i subvencions, cansat de ser el Victor Nubla tota l’estona… això de ser una microllegenda del barri i de l’underground li costava una mica” admet Aleix Salvans, amb qui va compartir feina, bromes i recomanacions literàries a Gràcia Territori Sonor. Tanta implicació serà recompensada pel districte de Gràcia, que ha iniciat els tràmits per fer-li una placa commemorativa a la façana de casa seva, al Carrer Milà i Fontanals 45 amb Siracusa. Tot just s’està gestionant el permís dels veïns per reconèixer un dels seus en una història iniciada el 28 de juliol de 1956, “el dia més calorós d’aquell any ja que a Madrid fins i tot fregien ous als capós dels cotxes” explica Maria Vadell, membre activa de GTS amb qui va compartir tardes d’hivern a casa seva jugant al tute i mirant les sèries televisives vintage ‘Hotel Fawlty’ i ‘Allo Allo!’.
Del seu aterratge al món, Nubla escriuria que “aquell dia els meus pares no eren a casa ni jo tampoc; tots érem a l’hospital perquè jo estava naixent”. Els seus pares, encara vius, tenien la casa familiar just per sota de Travessera de Dalt i posteriorment l’artista multidisciplinar aniria recorrent el districte amb domicilis a Ramon y Cajal, Plaça del Raspall i Tordera: el carrer més llunyà de Gràcia on va viure va ser Roger de Flor. Es considerava “un dels pocs indígenes” supervivents d’una Gràcia hipsteritzada a mans del turisme.
Als anys 80 va ser un dels artífexs del ressorgiment de la Festa Major de Gràcia amb convidats com Pepe Rubianes, la Bel Canto Orchestra amb Pascal Comelade, Enric Casasses i companyia a la Plaça del Sol i una perfomance històrica de La Fura dels Baus que va fregar la tragèdia: el grup teatral va demanar autorització als veïns per tirar electrodomèstics des dels terrats i una dona va oblidar avisar el seu marit que, en veure com una rentadora li queia a escassos centímetres de la cara, va tenir un atac de cor però se’n va sortir.
“No estava posat en res però era a tot arreu”, diu Aleix Salvans, que en reivindica la capacitat per sorprendre i tenir detalls. Com per exemple en l’edició del LEM de l’any passat, quan se li va ocórrer establir una paraula clau que si pronunciaves a la Llibreria Taifa era intercanviada pel programa de mà i una copa de vi. Coneixia tots els paradistes pel nom, portava les seves idees a llocs inesperats i gaudia presentant i ajuntant persones de procedència diversa. El seu caràcter transversal i generós el van fer participar en el pla estratègic de la música a Gràcia i dissenyar l’Espai Jove de Fontana. El punt més surrealista està plasmat al llibre ‘Màgia tradicional perenne’, sis històries curtes de Gràcia que van des d’una pedra màgica a la Plaça del Raspall fins a una llagosta que va passar pel mig del Passeig de Sant Joan. “Deia que eren coses que havia viscut o les hi havien explicat però a vegades no sabies si parlava seriosament i et frustraves, quan li preguntaves si eren veritat et mirava fixament amb el cigar i posava aquella cara somrient de ‘creu-te el que vulguis’”.
En les distàncies curtes, tant l’Aleix com la Maria el recorden com algú curiós i camaleònic capaç d’interpretar fil per randa el seu personatge esquerp o de regalar dosis d’un sentit de l’humor “especial i esmolat”, en funció de l’interlocutor que tingués davant. “Deia que quan ets jove t’has de rodejar de gent gran i quan ets gran t’has d’envoltar de gent jove perquè d’aquest manera mai deixes d’aprendre”. Li agradava que la gent li expliqués coses, tenia l’habilitat de llegir les persones i de fer de mentor, però no des de la superioritat moral o l’arrogància intel·lectual sinó des de l’empatia. “Identificava les febleses i intentava enfortir-te, t’aconsellava escriptors perquè pensava que podrien omplir-te. Amb tu era la persona que necessitaves que fos”, relata la Maria.
D’anècdotes en té per donar i vendre, des del camió del seu pare que va estimbar de jove fins aquell moment anterior al primer concert del LEM, quan mentre arengava el públic sobre la importància d’apagar els mòbils la seva mare el va trucar, va despenjar i li va dir: ‘Ara no puc, estic treballant’. O el dia en què va fugir corrents del mercat deixant-se el bastó perquè havia vist una antiga parella… i feia poc li havien posat una pròtesi al maluc. O una xerrada a la biblioteca del Port Vell en què una pregunta pedant d’un argentí sobre l’impuls creatiu va ser contestada amb una teoria sobre astronautes.
Tot es va estroncar a finals de març de manera inesperada però Nubla es va encarregar d’assegurar-se la posteritat amb més obra que el sobrevisqués. “Últimament estava molt actiu, mai entendré com ho feia, devia aturar el temps i aprofitar qualsevol moment d’espera, sempre donava voltes a les coses i se les apuntava. Un dia em va fer la broma que es prenia la ‘Profitina’, una caixa d’aspirines que havia inventat una amiga seva”, comenta la Maria. Lluny de significar el punt i final, la desaparició física de Nubla no en frena la productivitat: fa poc es va presentar el seu darrer treball en solitari, ‘Coneixement present’, i queden un grapat de projectes que aviat veuran la llum com un altre disc, un llibre a quatre mans amb el David Picó, un altre de poesia, les biografies il·lustres de personatges breus, una obra de teatre o un recull de contes, entre altres. El Da Vinci de Gràcia encara té molt a dir…
