52 personatges i 1.200 noms a l’índex onomàstic desfilen per ‘Gràcia. De municpi independent a barri chic de Barcelona’ (Tibidabo Edicions) de Jesús Conte, un retrat peculiar de la vil·la fet a còpia d’instrospecció com a vianant amb paper i bolígraf. Nascut i resident a Gràcia fins als 29 anys, el dinovè llibre d’aquest periodista i comunicador inclou noms com ara l’Antoni Bassas -amb qui eren pràcticament veïns-, la Isona Passola, l’Imma Colomer, el Sicus Carbonell de Sabor de Gràcia, la Noemí Batllori del Museu més petit del món, el Moncho Neira del Botafumeiro, la Griselda López de la bodega Can Pep, la Montserrat Caballé -nascuda al carrer Igualada- o Antonio González ‘El Pescaílla’. “Gràcia era la petita Triana, deia Lola Flores”.
De quina manera es va gestar aquest llibre?
L’editor em va dir que Gràcia està de moda i per què no n’escrivia una obra; em va donar llibertat total i la intenció era que no fos un llibre històric ni tampoc una guia. Parlo tant de bars emblemàtics com de tallers de ceràmica o de joiera, en molts casos ni els vaig avisar que sortirien. Hi ha flaixbacs amb el contrast d’allò que jo havia trepitjat fins al 1983 i subsisteix, com ara la trama urbana, que és gairebé la mateixa, si bé abans es podia aparcar als carrers i ara molts estan pacificats o són per a vianants.
Per què apareix la Casa dels Ratolins a la portada?
Buscàvem que encaixés amb el concepte chic, aquesta casa és al carrer Verntallat tocant a la Plaça del Nord i els nens deixen cartes a la bústia pel Ratoncito Pérez.
Ha dit que “Gràcia atrapa”. Quins elements la fan tan distintiva i quins missatges volia transmetre?
Que és un barri diferent, que sorprèn, per exemple en negocis curiosos: a Barcelona només hi ha quatre caixers de criptomònades i un d’ells és al carrer Tordera; hi ha vint tallers de ceràmica, escoles de teatre, dues escoles de circ, escoles de burlesque i cinema, dos centres universitaris de disseny, un taller de neteja de cotxes de nadó o un centre on hi ha dones que donen suport a embarassades. I veïns de 108 nacionalitats diferents. La trama urbana crea un clima familiar i a Barcelona hi ha moltes places, però segurament és l’unic barri amb aquest nucli de petites placetes.
El subtítol «municipi independent» té un to nostàlgic, i el chic un de crític?
Chic no ho dic en to crític, alguns diran que s’ha omplert de turistes i els preus han pujat, entesos, però té aquest punt diferent respecte a altres llocs de la ciutat. La Gràcia chic es genera bàsicament quan els Verdi es converteixen en sales d’art i assaig i el Lliure s’instal·la aquí, això arrossega un públic no del barri que ve a consumir-hi cultura, així com la creació de centres culturals, bars i restaurants. A Barcelona hi ha algun altre barri chic com ara el Born, que pràcticament ja no té aquesta trama social de barri i s’ha convertit en un parc temàtic, com el Gòtic. A Gràcia encara hi ha veïnat i bars de tota la vida i, a part, els chics. Va ser municipi independent durant 50 anys: la trama urbana es crea durant aquella època, amb normes que obliguen que els propietaris dels terrenys contemplin la creació de placetes i es van fer coses com ara la il·luminació de gas, la construcció del campanar, fonts… va coincidir també amb l’arribada del primer tramvia, la primera línia de Barcelona anava des de Plaça Catalunya fins a Lesseps.
De municipi independent a barri chic. Què és el millor i el pitjor de cada època?
El pitjor de ser municipi independent és que Gràcia era progressista, anarquista i federalista, per la qual cosa va patir la repressió de l’exèrcit espanyol i el millor, poder gaudir de la mateixa independència. Quant al barri chic, el pitjor és la gentrificació, i segurament una excessiva massificació de la festa major.
Què s’ha perdut de la festa major?
La companyonia, allò d’instal·lar les taules al carrer: un dia hi feien el sopar, un altre la festa infantil de trencar l’olla o la cucanya… ara no hi ha espai perquè està ple de gent.
Com es conjuga l’arribada de residents de fora amb les famílies de tota la vida?
Hi ha estrangers que s’integren en les comissions de festes i d’altres veuen partits del CE Europa com un sistema de socialització. L’estranger de Gràcia hi milita molt, no és un barri dormitori sinó que molts hi tenen el taller o fan vida al bar de la cantonada, van al cinema o al teatre de Gràcia.
Recorda alguna anècdota?
La sorpresa permanent. Jo vivia al carrer Milà i Fontanals cantonada amb Siracusa; amb el llibre tancat vaig trobar l’acadèmica de burlesque davant de casa i no la vaig poder recollir al llibre. Lluís Gomis, bateria dels Sírex, vivia a Verdi tocant amb Providència i el nucli originari del grup venia a assajar a casa seva a la tarda, quan encara no hi havia el Leslie; els Sírex van debutar al San Carlos Club de Gran de Gràcia, eren assidus a la festa major i van gravar els primers discos a l’Orfeó Gracienc.
Quina és l’essència actual de Gràcia i com li explicaria a algú que no la conegués?
Llegeix el llibre i vine a tastar-la: Gràcia no te l’acabes.
I cap a on va?
En aquest llibre no en toco el futur, però la gràcia de Gràcia és la conjunció de famílies de tota la vida i nouvinguts, aquesta trama associativa, i que no és un barri creat exnovo sinó que té entitats centenàries molt actives: no és només és Sant Medir i la Festa Major sinó els Lluïsos, el Centre Moral, el Cercle Catòlic, l’Orfeó Gracienc, el CE Europa, el grup Minerva, el Jardí del Silenci, els petits teatres de butxaca, tallers de titelles… M’admira que s’hagi mantingut el caliu d’aquestes entitats. Penso que tot això es mantindrà, potser es perdrà el culte a Sant Roc…
