Quan pensem en l’Hospital Evangèlic de Gràcia, ens ve al cap sens dubte l’edifici del carrer de les Camèlies, que va obrir portes l’any 1971. Però per conèixer els orígens d’aquest centre sanitari hem de viatjar enrere fins l’any 1879, any en què comença la nostra història.
Els evangelistes
A Espanya arran de la Constitució de l’any 1869 hi ha una certa llibertat religiosa, això propicia que fins aleshores els grups evangèlics que hi havien estat treballant de forma més o menys encoberta i sotmesos a persecució, ara ja no els calia amagar-se. Així i tot, els membres de les noves esglésies evangèliques establertes a Espanya quan necessitaven ser atesos en els hospitals oficials -sempre en mans d’ordes religiosos catòliques- eren discriminats i fins i tot maltractats.
Així doncs, motivats per a poder ser atesos com qualsevol altre ciutadà, tres líders evangèlics de Barcelona (Enrique Payne, Robert Simpson i Alejandro L. Empaitaz) van decidir posar en marxa la creació d’un centre sanitari per a l’atenció de malalts evangèlics. Els seus inicis foren molt modestos, habilitant un pis de lloguer, del funcionament del qual hi ha molt poca documentació.
La construcció de l’hospital
L’any 1893, amb la col·laboració de les colònies estrangeres de Barcelona, i gràcies a un gran nombre de creients evangèlics, es va poder adquirir una finca d’uns 2.000 m² a la part alta de la ciutat al barri de Gràcia on s’instal·la «l’Enfermería Evangélica de Barcelona», ubicació actual on avui dia trobem l’hospital.
L’hospital es fa gran i amb la necessitat de poder atendre a més pacients, el 24 de juny de 1908 s’inaugura l’ampliació del centre amb un nou edifici, projectat com a hospital. La nova construcció disposa d’un semisoterrani i de tres pisos de 200 metres cadascun, i finalment les golfes de la casa serveixen com a residència per a les infermeres i finalment també es va crear una zona quirúrgica.
La Guerra Civil Espanyola, que s’inicia l’any 1936 i finalitza el 1939, significà un període de prova per a l’hospital que va haver de passar a ser administrat i dirigit per un Comitè nomenat pels Cònsols d’Anglaterra, Alemanya, Suïssa i Estats Units, i aleshores va passar a denominar-se Hospital de las Colonias Extranjeras. Durant aquest període, l’Hospital va ser Hospital de Sang (Cruz Roja), hospital de nens refugiats i de donació d’aliments.
Però a Espanya, tot i la finalització de la Guerra Civil, no va millorar la situació político-religiosa i va ser necessari prorrogar indefinidament l’administració pel Comitè de Colònies Estrangeres. L’inici de la 2ª Guerra europea, que va passar a ser mundial, aportà noves dificultats en la marxa de l’hospital, en què hi convivien delegats, infermeres i pacients alemanys i anglo-americans, malgrat la bel·ligerància dels seus respectius països.
Durant la dècada dels 50, ja superades les guerres i la delicada situació econòmica d’Europa, un nou Comitè Executiu i especialment un nou president, el Sr. Spoerry, van donar una gran empenta a la marxa de l’hospital efectuant importants obres d’ampliació i modernització, que es van veure acabades l’any 1959.
En la dècada dels 60, assolides quotes majors de llibertat religiosa a Espanya, encara dins de la dictadura es va produir un moviment entre els líders més joves de les esglésies de Barcelona, amb la participació d’alguns metges evangèlics, per a la recuperació del control de l’hospital. Després d’anys de discussió, i gràcies a la forta posició legal del Patronat de la Infermeria Evangèlica, es va arribar a un acord, signat el febrer de l’any 1968, en el qual es comprometien a retornar el control i direcció de l’Hospital al cap de cinc anys permetent, mentrestant, al Patronat, edificar en els terrenys de l’Hospital, les instal·lacions que necessités per a l’atenció dels malalts evangèlics.
D’aquesta manera, l’1 de novembre de 1969, com a conclusió del 4t Congrés Evangèlic Espanyol celebrat a Barcelona, es va dur a terme la cerimònia de col·locació de la primera pedra d’un nou edifici que fou inaugurat, com a consultori, el setembre del 1971 i es va unir a la resta de l’hospital en recuperar-lo l’any 1973 i, acabat l’any 1976, afegint 30 llits més a la capacitat de l’hospital.
Els nostres dies
Des de sempre l’hospital també va treballar per a diferents entitats d’assegurança lliure, entre elles la Mutualitat Evangèlica i la Mútua Regional d’Accidents de Treball, cobrint les urgències d’una societat que englobava un bon nombre d’entitats d’assegurança lliure. Més tard es va fer un conveni amb la Seguretat Social per a ingrés d’intervencions dels seus assegurats per tal de reduir les llargues llistes d’espera. A partir de l’any 1986 l’hospital se centrà en malalts crònics a més de malalts greus particulars o de la Mutualitat Evangèlica i d’altres entitats privades. Des de l’any 2007 funciona com a centre sociosanitari concertat amb la Generalitat de Catalunya després d’una nova renovació, amb un nou patronat i unes noves bases fundacionals. El 2010, juntament amb la renovació de la iimatge corporativa i amb la visió posada en una nova ubicació on construir un nou hospital, l’Hospital va passar a anomenar-se Nou hospital evangèlic.
