Una de les principals vies de comunicació de Barcelona és l’avinguda Diagonal, amb un traçat que creua tota la ciutat des d’Esplugues de Llobregat fins a l’antic Camp de la Bota a tocar la població de Sant Adrià del Besòs. Fou projectada per Ildefons Cerdà. Les obres de construcció es van iniciar l’any 1884, acabant-se finalment l’any 1999.
Enderrocades les muralles que encotillaven la ciutat i n’impedien el creixement, en la segona part del segle XIX, es va obrir una nova perspectiva urbanística per a Barcelona, en la qual guanyà aquell espai reservat i preservat pels militars durant uns quants segles. El projecte va arribar de la mà d’Ildefons Cerdà i el seu model d’Eixample quadriculat, però no tot: una avinguda en diagonal, dividia tot aquell entramat i s’internava en les terres d’altres pobles del pla de Barcelona, com Gràcia, les Corts, Sant Martí de Provençals i Sarrià, els tres primers annexionats a Barcelona el 1897 i el darrer el 1921.
El primer tros de la Diagonal que es va urbanitzar fou entre Pau Claris i el passeig de Gràcia a partir de l’any 1884, era un tram que no pertanyia a Barcelona, sinó a la vila de Gràcia, l’Ajuntament de la qual va decidir, el 1891, posar el nom d’Argüelles a la nova via, un polític que no tenia cap relació amb Barcelona. Pocs anys després, el 1896, el seu traçat s’estenia entre el carrer Bruc i el camp d’en Tuset, uns terrenys i una masia del municipi de Gràcia, que arribava fins al que avui és la plaça Francesc Macià. En mig d’aquest procés, la vila quedà incorporada el 1897 a Barcelona.
Quant al nom de Diagonal, aquest, com el del Paral·lel i la Meridiana, són els únics noms de carrers que va posar Cerdà, la resta de carrers van ser batejats per Víctor Balaguer amb noms històrics.
El 1922 l’avinguda fou rebatejada com Nacionalitat Catalana; el 1925 el canviaren pel d’Alfons XIII, proclamada la república el 1931, rebé el nom de 14 d’Abril. El 1939, amb la victòria franquista l’anomenaren amb el nom Generalísimo Franco. El 1979, amb la democràcia va recuperar el seu nom original.
Pel que fa al creixement de la banda dreta, amb pocs edificis artístics (potser, la Casa de les Punxes en podria ser una excepció) va ser més lent sobretot en acostar-se a la zona del ferrocarril, al carrer de Marina. A partir del qual el tren circulava pel bell mig de l’avinguda, fins a la plaça de les Glòries Catalanes. Segons Lluís Permanyer, les vies del tren i la Ciutadella van afectar negativament l’evolució d’aquest tram, perquè allò no era Barcelona, sinó, en gran part, Sant Martí, i quan es va començar a construir la Diagonal, ni el Clot ni els altres barris de Sant Martí oferien un atractiu important per propiciar un creixement ràpid.
El tram de la Diagonal entre la plaça Macià i l’entrada a Barcelona des d’Esplugues, no es va començar a urbanitzar fins a l’any 1921. El primer tram fou entre la carretera de Sarrià i el palau de Pedralbes. Per obrir aquest tros va caldre enderrocar algunes masies de les Corts. Malgrat que el palau va ser lliurat al rei Alfons XIII l’any 1924, per construir l’enllaç amb la carretera d’Esplugues, van haver de passar més de vint anys. Arribant de la mà de Joaquim Molins Figueras, president de la Penya Rhin, quan el 1946, es va convertir en circuit ocasional de curses de vehicles. Un circuit que ràpidament va assolir un gran prestigi entre els amants del motor d’aquella dura postguerra.
Un altre punt important d’aquest tram fou la plaça Macià. Construïda com una gran rotonda, per facilitar l’encaix dels dos trams de la Diagonal que tenien una diferent amplada.
Amb el pas dels anys, aquest tram va anar experimentat un canvi rellevant en passar de territori rural, on hi havia diferents masies, a acollir una gran part de la Universitat de Barcelona.
Quant a l’obertura del tram entre la plaça de les Glòries (inaugurada el 1919) i el front marítim, calgué que passaren més de cent anys, des de l’inici de les obres l’any 1884.
Un traçat en el qual en el temps, s’havien construït diferents edificis d’habitatges a l’espera que l’avinguda fos realitat, com el construït el 1956 per la cooperativa d’habitatges, Pau i Justícia de Poblenou, a la confluència dels carrers de Castella, Marroc i la Diagonal. Finalment, el 28 de febrer de 1999 l’alcalde Joan Clos va obrir la darrera part de la Diagonal al seu pas pel Poblenou.
Text: Josep Maria Contel.