La tenda de la Travessera de Gràcia 144, que té pendent commemorar el cinquantè aniversari, treballa perquè el barri lideri un gremi de botigues musicals a Barcelona.
Com l’ínfima aldea dels gals en un conglomerat comercial de roba, ungles i menjar ràpid, les botigues de discs sobreviuen amb tanta complicació com dignitat. La més antiga de Barcelona i de Catalunya -tal com asseguren al seu lloc web-, es troba a la Travessera de Gràcia 144, on el 1974 una parella de hippies madrilenys va fundar Surco a la recerca d’aires de llibertat. “Cridaven l’atenció del veïnat pel seu aspecte i passejaven un gat amb una corretja”, rememora Carlos G. Vela, fill dels precursors, encara vius, que inicialment s’instal·larien al número 134 del mateix carrer. “De petit dibuixava a la rebotiga mentre sonaven les cançons; la mare hi atenia perquè el meu pare repartia maxisingles per la Costa Brava”.
Grups locals, un racó específic per als Beatles -dèria paterna-, hard rock, soul, jazz i electrònica, bàsicament en vinil -testimonialment en cd-, llibres musicals i cinema, en dvd i cintes de VHS. “Som una botiga humil, no un gran magatzem, i volem donar als clients allò específic que busquen, representant la diversitat de cada gènere”.
En Carlos ha surfejat les successives crisis del sector, des del desmantellament de la indústria discogràfica fins a l’obsolescència dels formats, passant pel canvi d’hàbits del consumidor. Conscient del pes de les plataformes digitals, que veu importants per a la funció de descoberta, entén la necessitat de veritat que conté un material palpable, avantsala del desig col·leccionista. Per això, entre els qui remenen cubetes, hi ha veterans de tota la vida, però també adolescents amb criteri que inicien la seva discoteca de clàssics. “Han trobat valor a tenir quelcom a les mans, a relacionar-se íntimament amb allò que els agrada, amb el ritual de tractar el disc amb cura, posar l’agulla, aixecar-se a canviar-ne la cara…”.
Mentre rumia el moment de festejar el cinquantè aniversari -pendent des de 2024-, anuncia la intenció de crear un gremi de botigues de discs a la ciutat, juntament amb negocis amics com ara El Genio Equivocado (carrer de Benet Mercadé, 22) o Ultralocal Records (Poblenou), en què Gràcia portaria la batuta. Una mena de lobby que protegís el sector musical, buscant sinergies i suports institucionals.
Tossuderia i acte de resistència: el simple fet de preservar un negoci d’aquesta fesomia suposa un orgull en un camí ple d’entrebancs. “Els grans segells deixen vendre a la FNAC i a Amazon tantes còpies com vulguin del darrer disc de la Rosalía, i a nosaltres només ens en toquen tres”.
Surco, que té les portes obertes per acollir-hi concerts, continuarà dempeus mentre el pare d’en Carlos apugi cada dia la persiana, des d’una filosofia irrenunciable i a contracorrent. “L’algoritme funciona, però no tot és a Internet, i quan tens possibilitats infinites, escollir resulta més difícil; el disc analògic t’acompanyarà tota la vida, qui no ha gaudit del plaer de reordenar-ne la col·lecció o netejar-la amb afecte? Em fa feliç quan arriba aquell riff de guitarra o redoblament de tambor que coneixes de memòria, és un plaer que ve d’infants i ens agrada repetir una i altra vegada”.
