Independència i autogestió enmig de grans multinacionals i modes durant tres dècades i mitja. La recepta de BCore ha suposat la rampa de sortida per a moltes bandes locals de l’escena estatal alternativa, indie-rock, hardcore i punk. El Jordi Llansamà ens detalla els secrets de la supervivència d’aquest pioner segell underground, que en temps de plataformes i xarxes manté la botiga especialitzada en vinils al carrer de Montmany 25 de Gràcia, un barri en plena ebullició musical.
Quin balanç fa d’aquests 35 anys i amb quin moment es quedaria?
Positiu, perquè fer el que t’agrada durant tant temps… El millor moment van ser els principis dels 2000, amb grups com Aina, Standstill, The Unfinished Sympathy o Tokyo Sex Destruction, que van donar popularitat al segell. És un ‘do it yourself’ absolut: ningú t’ajuda i si no estàs en voga, costa; l’avantatge és que ho decideixes tot, i això demostra que no et bellugues buscant la tendència sinó una coherència.
Vau començar com a segell hardcore punk, per què us vau obrir a altres estils?
Va ser natural, de jove acostumes a ser bastant radical i hermètic amb les teves idees i amb el temps et vas obrint a experiències o sons nous, també passa amb els grups. Sense aquesta obertura de mires no sé si haguéssim sobreviscut fins avui…
De quina manera descriuria el catàleg de BCore?
N’estem molt contents, hi ha bandes irrepetibles que veient la immediatesa dels temps actuals serien impensables, i nous clàssics com Cala Vento o Crim. Una cosa que funciona són les reedicions, sobretot de punk i hardcore dels 80 com HHH, Último Resorte o Subterranean Kids. Editem bandes noves, encara que costa molt que la gent s’hi fixi: cada dia hi ha uns 8.000 llançaments discogràfics, els mateixos que hi havia abans en un any, i molts mitjans agafen allò que els dona més clics.
Se sent orgullós d’haver portat Green Day quan no eren coneguts?
Després de 35 anys d’història traient grups catalans, el fet que un mitjà gran et truqui simplement perquè vas ser la primera persona que va muntar el primer bolo de Green Day… n’estàs agraït igualment, però és una anècdota dins de la nostra tasca.
Des del principi vau tenir molt clara l’aposta de la música en directe. En els temps actuals les actuacions són, més que mai, la prova de foc d’un grup?
El més important: un grup que no toca no existeix, per molt que estiguis a Spotify has d’anar als llocs perquè et coneguin, el boca-orella és el que funciona millor.
Vau ser pioners a vendre el catàleg a Internet, què va representar aquest pas per algú que havia començat amb fanzins i editant portades de cassets?
El salt al digital sempre l’he tingut al cap com un complement, has de ser-hi perquè la gent et trobi; no obstant això, som uns grans defensors del format físic, per mi treure un disc només en digital em fa sensació de buit; el format físic és quelcom possessiu en el bon sentit de la paraula, ja que tens un tros d’història a casa.
Recorda alguna anècdota divertida o curiosa d’aquestes tres dècades?
Bàsicament, ens hem mantingut, a part de la botiga de discs, per la venda per correu i una vegada ens va arribar una carta amb un tros de paper que deia ‘vull la maqueta’. Sabíem quina era, així i tot va ser divertit; vam tenir grups internacionals dormint a casa. En general, la relació amb els grups ha estat bona, com que no hem fet diners no hi ha hagut cap problema, si n’haguéssim fet potser la cosa s’hauria tensionat… per mi és una feina, però és la meva vida i es barreja: els meus amics són gent dels grups i el seu entorn.
Amb quina intenció va publicar el llibre «#BC-400. Cutter, cola y fotocopias»?
Volia documentar concerts fets a Barcelona entre 1989 i 2007, durant molts anys n’he guardat tots els cartells, no teníem mitjans i no estan fets digitalment sinó amb cúter, cola i fotocòpies. És un arxiu dels cartells de concerts, des de Green a Day fins a Fugazi o At the drive-in, concerts que costaven unes 500 pessetes.
Teniu la sensació d’haver fet alguna contribució a l’escena musical?
Hem estat una plataforma en què molts grups locals han pogut treure a la llum el seu material, potser sense nosaltres no ho haurien fet o s’ho haurien hagut d’autopublicar.
Què us queda per fer?
M’agrada molt recopilar cartells com a autoreivindicació, en continuarem fent, de fet intentem entrar en els grups en els quals ens veiem reflectits, treballar-los a la nostra manera i editar-los, però si volen una megaproductora no és el nostre terreny.
La música té futur?
És inacabable, el que em costa pensar és si hi haurà nous formats o es quedarà amb el físic i digital. De futur en té, sobretot enfocat al directe, les entrades cada cop seran més cares perquè han de recuperar allò que estan perdent per l’altra banda; hi ha bogeria amb les entrades VIP que et permeten estar més a prop dels músics o saludar-los al camerino, això no m’interessa gens. Abans el fet de ser d’un grup tenia un punt d’heroïcitat i ara tothom en té, inclús com a mitjà de socialització, i està molt bé, però abans qui tenia un grup tenia unes conviccions diferents…
Un grup ha de reunir alguns requisits concrets per cridar-vos l’atenció?
Busquem coses que en països com ara els Estats Units són habituals i que aquí no arriben, per exemple un grup de punk català és una rara avis; cada setmana rebem material i la majoria part de les vegades diem que no perquè no és el nostre estil.
Us ha passat que, d’entrada, el so no us feia el pes i després us heu adonat que, si es polia, tenia possibilitats?
Sí, i ens passa amb grups que editem, que la gravació podria ser millor; l’ànima va abans que el so: sents Misfits i el so és una merda, si bé el grup és flipant, i escoltes Joe Satriani, que té un so flipant, però potser no t’agrada.
