Parlem amb Jordi Musons mestre i director de l’Escola Sadako de Gràcia, que acaba de publicar «Reinventar l’escola», un llibre que ens parla dels diferents reptes de futur de l’escola, el professorat i l’alumnat.
Com sorgeix la idea d’escriure aquest llibre?
La idea sorgeix perquè l’escola durant molts anys ha parlat sobre educació, viatjant i desenvolupant moltes propostes d’una manera molt singular al nostre centre, i a partir de cert moment ens comença a fer il·lusió no només explicar què fem, sinó fonamentar les metodologies i els propòsits educatius que utilitzem i posar-los en context del qual vivim; intentem relacionar el que està passant al món amb el que passa a l’escola. Aquesta és la idea.
Quan comença a escriure el llibre?
Just quan comença la pandèmia començava a escriure, i penso, mira, perfecte, tindré quinze dies que ens han enviat a casa per poder escriure i una mica de tranquil·litat, i va ser el pitjor període de la meva vida en l’àmbit de treball, perquè teníem un volum de treball espectacular, vam arribar a fer moltes hores de sessions de classe, i alhora vaig intentar escriure aquest llibre.
La pandèmia va ajudar a canviar?
A l’escola fa molts anys que hem anat introduint canvis, un és el de viatjar molt, i arran d’això ens comencem a replantejar canvis a nivells estructurals de l’escola, tant als espais d’esbarjo com amb propostes de metodologies molt més actives, amb nivells de participació de les famílies i l’alumnat, i tot això comença a arrelar de manera molt progressiva i cada vegada ens convertim en una escola més diferent, perquè aprenem d’altres escoles que són molt diferents i comencem a consolidar-hi un projecte molt definit.
Aquest llibre no ens ajuda a canviar més, sinó que ens ajuda a reafirmar, a posar-hi una mica de ciència al darrere, és a dir, a intentar contrastar allò que fem i intentar compartir amb altres famílies, escoles, docents, què hi ha de validació científica o internacional en allò que fem. Encara més, no és tant pas que ens ajudi a transformar o canviar, que aquest procés ja està fet. En aquests moments, l’escola té una velocitat de canvi extraordinària i d’adaptació molt gran que ja fa molts anys que tenim. Crec que això ja forma part de l’ADN de l’escola actualment.
Quins són aquests canvis, aquesta evolució que heu pogut implantar i que surten ara al llibre, que també funciona com a guia per a docent?
Sí, de fet, aquest llibre ens ha ajudat a fer moltes formacions, tan docents com jo mateix, en moltes escoles, tant catalanes com de molts llocs del món. Una nova idea clau és la de definir-hi nous propòsits educatius. Per mi, el canvi del segle XXI és que no és que posi en crisi necessàriament el model anterior, però el que era important d’aprendre a l’escola al segle XX, ara algunes de les coses continuen sent rellevants, però apareixen nous propòsits que són claus. Especialment, tot el desenvolupament de les competències emocionals. És a dir, la iniciativa, la capacitat d’aprendre de manera autònoma, liderar projectes, el desenvolupament del caràcter, la curiositat, la flexibilitat, la resiliència… acaben sent valors que en qualsevol àmbit personal o professional són tan rellevants com ara tenir una bona escriptura o un bon desenvolupament matemàtic.
Aquesta ampliació del propòsit educatiu és un dels canvis més importants que emprenem. Fer això comporta necessàriament un canvi de metodologies. És a dir, no podem aconseguir aquest desenvolupament de les competències emocionals amb una estructura metodològica tradicional. I és aquí on, curiosament, no som tan extremadament innovadors. Recuperem moltes pedagogies de grans pedagogs de finals del segle XIX i inicis del XX, que per culpa de les diverses guerres mundials i guerres civils s’aturen i s’estronquen, i a més hi afegim una pàgina de ciència. En aquests moments tenim tot el tema de la neurociència, que ens ajuda molt a definir què funciona i què no funciona a l’educació.
A més, cal destacar que avui dia tenim una capacitat d’aprenentatge global, de poder saber què està fent tothom arreu del món, això ens ajuda a aplicar la ciència en aquestes metodologies. Avui en dia hi ha estudis científics sobre l’educació analitzats a través de les macrodades sobre què funciona i què no funciona a l’educació. Avui dia ja no és opinable, ja que és més semblant a la medicina que a una ciència social. Llavors, l’opinió que jo pugui tenir com a docent està molt bé, però la ciència m’ho pot validar o no.
Per tant, el que costa més en l’educació actualment és trencar l’educació a partir de l’opinió, per anar a una educació més centrada en evidències. És el gran trànsit que estem intentant fer i que és molt difícil per la cultura docent… Això va molt relacionat amb la cultura, amb els hàbits i amb la manera estructural mental que tenim, com hem d’ensenyar. Quan tu vas al metge, esperes que el teu metge tingui els màxims coneixements i els més actualitzats possibles. I aquí l’avantatge és que tu no has estat metge mai.
En canvi, en docència tots hem estat alumnes amb un model educatiu que, si a més a més ens ha funcionat, és excessivament cruel, perquè aleshores esperes trobar-te un model educatiu que sigui com el que m’ha funcionat a mi. Per poder-lo aplicar és clar. I llavors els docents, sense voler, encara que fem formacions que vagin en altres direccions, molt ràpidament acabem fent de docents tal com vam ser educats, que és el que ens dona seguretat. Trencar aquesta lògica és difícil.
I de quina manera es pot trencar?
Poso un exemple fàcil: l’avaluació, que és un concepte difícil; està molt estudiat que l’avaluació formativa, una avaluació que ajudi l’infant o al jove a conèixer-se millor i a aprendre millor i a millorar els seus aprenentatges, és molt eficient. Però majoritàriament el sistema educatiu té una avaluació qualificadora. Nota, resultat, aprovat, suspès. I sortir d’aquesta lògica és molt difícil, encara que sabem que aporti molt poca informació. És a dir, dones a un alumne un treball corregit amb una nota, se la mira i la guarda. No hi ha un millor aprenentatge posterior. Està validant si està bé o està malament. Una avaluació formativa ajudaria molt més l’alumne a prendre consciència d’allò que sap fer, què no i com ho pot millorar. En educació, fer aquest trànsit d’una avaluació qualificadora o formativa a formadora, és molt difícil. I això és aplicable a moltes metodologies i encara que tinguem evidències que siguin molt conegudes i eficients, al col·lectiu docent ens costa molt de fer aquests trànsits.
I el tema de les tauletes electròniques a l’aula?
La tecnologia és el gran debat ara. No tothom va a fer la revolució de les tauletes, i ara s’estan traient de l’aula, que si tornen els llibres de text… algú es pot preguntar si cal saber per on passa un riu, perquè fer-ho si no és necessari intel·lectualment, cultural… atès que ja t’ho diu Google, però hi ha coses bàsiques que potser va bé saber-les, no? Quines són les fronteres d’Espanya o d’Europa o del mapa? Cal tenir en compte que tenir cultura és bàsic. Com arribem a la cultura és un tema complex. Però potser, com que la tecnologia ens ho dona amb un clic, hi ha com una consciència col·lectiva que no és necessari tenir cultura. Jo crec que hem de promoure un ús ètic i racional de la tecnologia.
