La lluita de les Amat s’escriu en femení

Imma i Joana Amat van heretar l’empresa familiar que la seva mare va tirar endavant sense tenir experiència després de la mort del seu marit

Text: Jordi Tarragona / AMIC 

Joan Amat Sala treballa a Finques Guinot i decideix independitzar-se, obrint oficina al seu poble i a un local de Gràcia propietat d’un parent. Al cap de quatre anys li diagnostiquen un limfoma i mor en 15 dies: deixa una filla de dos anys i una vídua embarassada. La segona filla neix l’endemà de l’enterrament. Ella es planteja què ha de fer: si tornar a la feina d’administrativa a la qual tenia dret per llei o fer-se càrrec d’un negoci amb el qual no té gens d’experiència. Tothom li aconsella la primera opció, però ella decideix continuar endavant amb el que considera un llegat del seu home, en homenatge a ell i un futur per a les seves filles. Som a Sant Just Desvern l’any 1952; què hauríem fet nosaltres al seu lloc? Dona, vídua de 25 anys, sense estudis ni experiència, en una societat en la qual per obrir un compte corrent necessitava autorització del seu marit o pare, i en un sector clarament masclista. En tot, cas s’ha de reconèixer que «s’ha de tenir el que s’ha de tenir» per fer el que va decidir Concepció Amigó.

N’hi ha per escriure un llibre. Mentre esperem a la seva publicació, qui vulgui saber amb detall la història de la «Vídua Amat» (nom amb el qual va passar a signar) i les seves filles Imma (1950) i Joana (1952) només ha de llegir el cas de Finques Amat elaborat per ACCID o veure la gravació de la conferència que es va impartir al Cercle d’Economia el 27/11/18. Fruit d’aquests documents i de parlar amb integrants de la família és aquesta columna de fets i reflexions sobre la família empresària Amat.

Concepció va perdre la meitat dels 80 clients que tenia el seu marit i va haver d’anar acompanyada a les visites pel seu germà durant quatre anys. Era l’única dona al sector, i això va marcar l’empresa que es va convertir en exclusivament femenina fins a la llei de paritat del 2008. Aquesta discriminació sexual els va suposar algunes sancions administratives. Actualment, els homes representen el 20% de la plantilla. Més endavant, també varen ser amonestades pel Col·legi d’APIs pel fet de llogar aparadors per fer publicitat a peu de carrer, fet que va ser tota una innovació en aquella època.

Ningú no va preguntar a l’Imma i la Joana si volien continuar amb el negoci; el varen mamar des de petites fent rebuts mensuals a mà (fet que les va animar a automatitzar la seva confecció quan va ser possible) i anant a cobrar-los durant els caps de setmana tan aviat com varen tenir edat per poder fer-ho, amb 14 anys. Aquesta experiència les va adobar rebent broques, els va permetre conèixer barris menys idíl·lics que l’encara rural en què vivien i els va fer germinar una consciència social que va donar un important marxamo a l’empresa. També va ser important per a elles créixer a la casa pairal, on va retornar la mare i on hi convivien 12 persones de tres generacions; això les va ensenyar a negociar de forma contínua. Als 18, ja portaven reunions de comunitat, on afloren totes les passions imaginables.

Drets laborals pioners |

Aquesta empremta social i femenina va portar a facilitar la conciliació familiar, donant sis setmanes de vacances a l’any i cercant solucions a mida per a cada cas concret de forma que cap empleada hagués de deixar de treballar pel fet de ser mare. Moltes treballadores actuals «han nascut» a Finques Amat. La primera empleada va entrar amb 14 anys i es va jubilar als 65.

L‘empresa va començar a donar sis setmanes de vacances l’any i solucions a mida per a cada cas concret de forma que cap empleada hagués de deixar de treballar pel fet de ser mare

Concepció treballava 24/7 fins que, a mitjans dels 60, varen obrir oficina fora de casa, fet que va permetre posar un horari. Avançava els lloguers dels inquilins amb dificultats i això feia molt contents als propietaris, que mai no tenien morosos fins que Imma i Joana es varen fer càrrec de la direcció quan el negoci es va informatitzar a principis dels 80; si bé Concepció va mantenir la gestió de la seva cartera de clients fins els 85 anys. No es va queixar mai quan les seves filles perdien algun client per les seves postures socials i polítiques. Era consultada, fins al seu traspàs el 2017, en les qüestions importants com l’oferta de compra a l’any 92, que va servir per analitzar i valorar l’empresa, a la qual va contestar: «Vosaltres mateixes, però no em sembla bona idea; l’empresa és un llegat del vostre pare per passar als vostres fills».

El 1960, la Llei de Propietat Horitzontal va facilitar ampliar el negoci inicial d’administració de finques al de comunitats. El 1997, per casualitat, varen obrir oficina a Sant Cugat del Vallès, fet que va ser un encert donat el bloqueig polític al creixement immobiliari del Baix Llobregat. La LAU del 1994 va suposar un augment de les oportunitats del negoci de lloguer.

Moment d’informatitzar |

El 1992, Imma va fer un PDG a EADA, del qual va sortir amb la idea de passar de ser un despatx a una empresa, és a dir, a implantar eines de gestió empresarial. El primer que van fer va ser repartir-se les tasques, van començar a parlar d’estratègia i a preocupar-se per protocol·litzar l’actuació amb les persones (manuals d’acollida…), comptabilitat analítica, polítiques de màrqueting i primeres informatitzacions.

Però la crisi post-olímpica va fer que els telèfons deixessin de sonar. Varen comprar bases de dades per fer accions de màrqueting que van ser un fracàs. Però varen prendre consciència de la importància de crear una base de dades pròpia. La falta d’alternatives reals en el mercat per cobrir les seves necessitats específiques va portar a acabar comprant la majoria d’una empresa informàtica participada amb altres set competidors.

L’inici del segle XXI va ser una bogeria absoluta. El 2006, en el marc de les conferències trimestrals que organitzen per a clients, en fan una que porta per títol s’ha acabat la festa, pel catedràtic Gonzalo Bernardos, doncs estaven convençudes que aquella eufòria immobiliària no podia continuar gaire més: el nombre de grues estava baixant; els preus, a 6.000 euros el metre quadrat; i els nostres treballadors no podien comprar. Les vendes de 3,8 milions del 2007 varen ser de 2,5 milions al 2008. El 2011, les vendes havien caigut un 80%, però la plantilla no es va reduir. Això els va permetre tenir equip per comercialitzar els patrimonis immobiliaris acumulats per la banca.

El 2015, varen decidir fer el salt de l’àrea metropolitana a tot Catalunya en alguna de les seves àrees de servei. El 2019, facturen 6,5 milions, gestionant 2.400 lloguers de particulars i 2.600 de fons d’inversió (pels quals han patit escraches); comunitats de propietaris amb un total de 14.400 comuners; van intermediar en la venda o lloguer de 818 immobles; amb quatre oficines i 80 persones dividides en tres àrees de negoci (comercial, patrimonial i comunitats) i dos de suport (finances i recursos humans). Del 2007 al 2017, no es varen repartir beneficis, i els del 2019 aprovats per repartir al 2020 s’han paralitzat.