Fotografia: Josep Tomàs

L’Esteve León i l’Isidre Peláez, fidels companys de viatge, en rememoren l’habilitat per a detectar les idees del seu voltant; Gràcia li retrà diversos homenatges. 

“Veníem de Lleida i era el 1986, havíem deixat de fer el Sarau de Primavera perquè els veïns se n’havien queixat i l’ajuntament no ens va tornar a cedir l’espai; a l’alçada de Cervera estàvem pensant que havíem de tornar a fer quelcom, i mentre conduïa va dir que a allò nou li diríem Tradicionàrius i així va crear el nom”. Aquesta anècdota d’Esteve León, vicepresident de l’associació cultural TRAM, narra el moment en què Jordi Fàbregas -que va morir el proppassat gener a 69 anys-, va batejar el festival de folk i música tradicional que es manté actiu i saludable d’ençà tres dècades.

Format a l’Escolania de Montserrat i al Conservatori de Manresa, es va foguejar com a cantautor adolescent en diversos concursos abans d’integrar-se al moviment de La Novíssima Cançó juntament amb Ramon Muntaner, Joan Isaak i Marina Rosell, entre d’altres. Cap als 80 aprèn a tocar la gralla i centra el seu interès en la recuperació i rearranjament d’estructures i ritmes tradicionals fins que, amb TRAM, engega el festival i el CAT a Gràcia, on consolida una sala estable d’activitats a mig camí entre la divulgació i les trobades informals entre amics, lluny dels protocols encarcarats de la formació reglada. “Ha estat la referència clau per a la majoria de grups folk joves del país juntament amb Artur Blasco i Jaume Arnella”, assegura l’Esteve des del despatx del Jordi mentre li agafa l’afinador.

Jordi Fàbregas a la Inauguració del C.A.T.

“Se’l coneix com a gestor però en realitat era un músic: vam coincidir el 1983, ell amb Coses i jo amb Ramon Muntaner, recordo veure’l com a músic i deu anys després ens vam trobar en altres projectes; sempre l’he vist com algú que, davant les absències, s’hi va posar” evoca l’Isidre Pelàez, “Tito”, president de TRAM i director de l’Escola Folk del Pirineu, que va compartir escenari amb el Jordi amb els grups Primera Nota i El Pont d’Arcalís, així com llargues sobretaules. “Els seus arranjaments eren senzills però no és fàcil aquesta senzillesa; a més tenia el talent especial de deixar-se endur per les idees dels companys de la banda. Tenia una orella increïble, era un músic inquiet: tal i com deia el Maurizio Martinotti del Piemont, una de les millors veus de l’escena folk europea”, recorda el Tito. L’Esteve remarca que, en un àmbit musical que en aquell moment era “un desert i un desastre”, el Jordi i una colla de gent va començar a fer passes, a ordenar les coses i donar-les visibilitat.

En les distàncies curtes i l’esfera més íntima, l’Isidre el qualifica de “bon amic, un home solidari en el sentit universal i molt persistent: quan sorgia una idea sempre s’aixecava per a fer-la o intentar dur-la a terme”. L’Esteve, amb qui va compartir vora 700 concerts, en conserva una imatge molt concreta, “conduint la furgoneta dels músics i xerrant de reptes i fent balanç mentre la resta dormia al darrere”. Lluny de la mitificació tòpica que genera tots els qui han mort, l’Esteve subratlla la capacitat de resistència del Jordi en una vida complicada i farcida de sotracs. “Molts s’haurien trencat i no hi haurien arribat”.

Jordi Fàbregas amb El Pont d’Arcalís

El sorgiment del nom El Pont d’Arcalís també prové de la inspiració espontània en un ambient festiu. L’Isidre explica que hi ha un poble al Pallars Jussà anomenat Arcalís a l’altra banda del riu, amb un pont de fusta atrotinat que antigament servia per al trànsit de bestiar. Els pagesos van decidir recuperar-lo i la inauguració de la reforma es va celebrar amb un gran àpat i cercavila. “Vam anar a un restaurant i un veí va fer un vídeo mentre bevíem i ballàvem damunt la taula, vam dir de muntar un grup i no vam dubtar gens quin nom li posaríem”, rememora l’Isidre. Una altra anècdota recurrent és que, quan li demanaven intervenir en un acte de inauguració, “li fèiem la broma que hi anirien Els Grallers de l’Alcalde”, que no existien.

El Jordi, nascut a Sallent, vivia al carrer Indústria vora la Sagrada Família fins que el 1986 va tenir l’opció de trobar “aquell pis fantàstic” davant del Teatre Lliure, s’hi va instal·lar i va esdevenir un gracienc més. “Jo sempre li feia la punyeta quan em preguntava quants anys calien per ésser gracienc, perquè li contestava que mai ho seria. Però es va convertir en un referent a Gràcia i a tot Barcelona”, assenyala l’Esteve, com ho demostra el fet que l’Ajuntament del barri té la voluntat d’organitzar-li diversos recordatoris en els propers mesos, molt focalitzats en La Mercè i dels quals encara no se’n pot avançar res.

La cloenda del Tradicionàrius d’enguany amb l’actuació de Luar na Lubre i la commemoració del 40è aniversari del disc ‘Almanac’ de La Murga van servir, també, per homenatjar el Jordi després que la pandèmia impedís materialitzar en condicions normals el relleu a la direcció del festival.

Text: Carles Batalla