Text: Joan Millaret / AMIC

«La vampira de Barcelona» ha estat la pel·lícula triomfadora en la gala dels XIII Premis Gaudí de l’Acadèmia del Cinema Català a l’aconseguir el premi a la millor pel·lícula catalana, entre altres guardons. Es tracta del debut en el llargmetratge de ficció del realitzador arenyenc Lluís Danés, qui s’ha inspirat en el personatge històric d’Enriqueta Martí – interpretada per Nora Navas -, protagonista d’excepció de la crònica negra del Raval barceloní. Hem tingut una ocasió immillorable per conversar amb Lluís Danés sobre la gestació, continguts, referents estètics i idees visuals de la seva multipremiada pel·lícula. D’altra banda, també és un moment oportú per parlar de «La vampira de Barcelona» ja que és ben present als cinemes del nostre país.

Els cinc Premis Gaudí obtinguts per «La vampira de Barcelona» han estat, d’alguna manera, la culminació d’un èxit que es va iniciar al passat Festival de Cinema de Sitges, no?
Totalment. No ens esperàvem obtenir el Premi del Públic en un festival tan exigent i amb un públic tan fidel com el que té Sitges. Allò ja va ser una alenada d’aire i vam estar tots molt sorpresos i contents perquè, clar, encara no s’havia vist enlloc la pel·lícula. La reacció va ser molt maca.

Es tracta d’una pel·lícula històrica però que deriva cap el gènere fantàstic, amb un to oníric, oi?
Si. Jo me l’he plantejat com una espècie de conte, una història que hi ha coses que són veritat i coses que són mentida. Hi ha aquesta sensació que, moltes vegades, s’hi ha posat més pa que formatge. I m’anava molt bé utilitzar aquest llenguatge, en el qual em sento molt còmode, que és aquest llenguatge entre el teatre i el cinema, entre lo oníric i lo realista. Perquè també és una història que no saps, quan te l’expliquen, on comença la veritat i on acaba la mentida. D’alguna manera, tot això ho utilitzo per explicar que no ens en fiem mai de les coses que ens expliquen, que no sabrem mai si aquesta dona va ser, en realitat, una assassina en sèrie, cosa que jo dubto, o si va ser una santa, cosa que també dubto. Es una pel·lícula on s’explica que no et fiïs mai de les fonts que informen perquè moltes vegades poden ser interessades.

Entre la història i la llegenda, tu intentes “posar llum a la foscor”, utilitzant aquesta frase de Carles Porta que ha fet fortuna?
Si. És això. La nostre tesis és que el poder crea monstres. L’aire de conte és per amagar els monstres vertaders, que són aquests que es mouen per interessos econòmics, polítics o molt més foscos.

També fas un retrat de la Barcelona de l’època i dels poders fàctics que la governen?
Si, però que ens serveix per retratar molt els poders fàctica actuals que, de fet, no han canviat massa. Hi ha la premsa, que just neix una mica en aquella època, la premsa diària que s’ha sotmès al dictat, moltes vegades, de jutges o burgesia, amb la col·laboració de les forces armades, la policia, etc. Una mica aquests tres poders són els que d’alguna manera es protegeixen entre ells i són els que creen els monstres. I els que reben sempre són els mateixos, ara i abans. Sempre rep la gent de sota – classe obrera, pobres -, que són l’últim escalafó, que són l’ase dels cops.

Aleshores podem veure «La vampira de Barcelona» també com un film polític?
Jo crec que sí. Jo penso que és una pel·lícula molt estètica, perquè ho és, però que a dins hi ha com un fil d’ètica, que intenta no només quedar-nos en l’estètica sinó també ser ètica. I tenir també aquest punt una mica de denúncia, de fer aquest retrat de com acaben funcionant aquests poders i com tots som titelles, moltes vegades, com a espectadors de televisió o com lectors de diaris o com a víctimes d’alguns interessos. Veiem com de cop i volta es pot entrar a casa d’algú i dir que és terrorista. Després pot sortir absolt però ja no torna a ser notícia com va ser-ho aquell dia i, per tant, la teva dignitat, la teva reputació, queda tacada per sempre. I aquesta és una mica la tesis de la pel·lícula.

La pel·lícula planteja un interessant joc entre el llenguatge del teatre i el del cinema, on sobresurt, per exemple, l’ús expressionista dels decorats?
A mi m’atreu molt una època del cinema que és justament aquesta època on el cinema encara transitava entre el teatre i el setè art. És aquesta època de Segundo de Chomón o Méliès o, fins i tot, més endavant, l’expressionisme alemany que, de cop i volta, jugava amb les ombres, amb les distorsions escenogràfiques. En el fons, com fan els contes quan fan parlar animals o fan parlar éssers fantàstics, és per parlar de coses molt reals. I una mica és això.

A mi em diverteix molt aquest tipus de cinema molt basat en la imaginació en què, d’alguna manera, el públic ha d’entrar en un joc. Hi ha una sèrie de normes que posem a l’inici de la pel·lícula que si el públic hi entra i li agrada jugar, doncs ja sap que es mourà per un territori on la imaginació marcarà el camí. M’encanten les pel·lícules naturalistes com, per exemple, «Las niñas» (Pilar Palomero) o «Estiu 1993» (Carla Simón), que són pel·lícules meravelloses, però jo em trobo molt més ben representat en aquest món més fellinià, més David Lynch, o Méliès. Em diverteix molt més.

Per imprimir aquest aire de conte a la pel·lícula, el teu plantejament estètic és cabdal?
Si. Per això em va fer moltíssima il·lusió guanyar el premi a director d’art perquè, per a mi, la posada en escena és un actor més, i  un actor important. I, d’alguna manera, que t’ho reconeguin la gent de la indústria, de l’Acadèmia, em valida, em dona ales, per seguir experimentant en aquest territori. Per això practico un cinema que ajudi molt a inventar, que posi, diguem-ne, unes normes diferents. De fet, bec molt de l’inici del cinema. I jo entenc la posada en escena com un actor més, i un actor principal.

En la teva posada en escena hi té molt a veure el teu treball previ com a escenògraf, com a director artístic?
Si. Tinc l’experiència d’haver treballat molts anys en teatre i barrejar diferents disciplines, ja fent espectacles on s’hi barreja el circ, la música, o treballant amb molts músics als qui he fet escenografies. Saps, d’alguna manera, lo que té de bo el cinema, i que a mi m’agrada molt, és que queda tot com fixat per sempre. Molts vegades he fet espectacles visuals que ja tenen molt de cinema però que són en directe. Però poder-ho fer així, barrejant totes les arts escèniques, em sembla meravellós. Sempre tens temps d’acabar-ho de polir, hi ha unes eines digitals de postproducció que em permeten, doncs, fer volar molt més amunt el projecte. I això em sembla meravellós. Per mi, és un regal.

En aquest enfocament més esteticista destaca l’ús del color, com el simbolisme del vermell, en una pel·lícula fotografiada majoritàriament en blanc i negre?
Si. D’alguna manera amb això també volíem explicar que hi ha coses que poden semblar com del passat però que hi ha coses com la prostitució infantil, l’abús de poder, que encara estan molt presents. Per això m’interessava en alguns moments posar-li color a la cosa perquè això no està tan lluny. I després, el vermell, d’alguna manera, és aquesta sang que lliga tot aquest perill que va cosint tota la pel·lícula i que arriba fins al final. També em semblava interessant aquest recurs, un recurs estètic, però que també ajuda a entrar més en aquest univers de conte, per dir-ho així.

En aquesta història entre la llegenda i la història juga un paper essencial la figura del periodista – interpretat per Roger Casamajor – , que actua com a narrador?
Si. Jo crec que és el pal de paller a nivell dramàtic, i a nivell actoral, de la pel·lícula. Nosaltres veiem la història a través del seus ulls. Ell, amb tots els seus problemes que arrossega, intenta ser equànime, intentant salvar-se ell també de tots aquests remordiments que té, i fer justícia amb l’Enriqueta perquè la veu també com una víctima. Però clar, dubta, i dubta perquè té dubtes i perquè el fan dubtar i perquè moltes vegades és millor una història que no la veritat. En algun moment es diu, “a qui collons importa la veritat. Aquesta dona ja està jutjada així que millor tanquem-ho així.” Per desgràcia, és una cosa que passa, no?. I ara que parlàvem de la frase de Carles Porta, moltes vegades veus que això funciona tot així. Increïble, però és així.

Provinent del camp del documental o de la realització d’una tv movie,  «Laia» (2016), «La vampira de Barcelona» ve a ser el teu primer llargmetratge de ficció, oi?
Diguéssim que és el meu primer llargmetratge de ficció tot i que una tv movie ara, actualment, ja requereix molta energia també i és molt d’entrenament. Però sí, ha estat la posada de llarg. Sobretot pel que fa a l’exhibició, en un moment molt complicat, però que ja està pensada per ser projectada en pantalla gran perquè en el cinema en puguis treure el màxim de rendiment visual i sonor. Això és la diferència. Però per lo demés, més o menys.

Ha estat més aviat una pel·lícula de gestació llarga i difícil?
Si. Ha sigut de gestació llarga però a mi m’hagués agradat que hagués pogut ser més ràpid. I és que el finançament, com sempre, ha sigut molt complicat. Una primera pel·lícula sempre és complicada perquè tothom ha d’estar molt segur del que faràs i, a més a més, de com els hi expliques la pel·lícula. I després, per desgràcia, també, en el nostre país, costa molt ensenyar productes en la nostre llengua. I tampoc trobes ajuts a la resta d’Espanya que puguin ajudar a fer el finançament de la pel·lícula. Finalment acabes apretant molt, treballant molt, i cobrant poc. Però bé, l’energia ha fet que aquest producte, aquesta pel·lícula, tirés endavant.

Estàs dient que l’Estat no ha participat en el finançament?
De l’Estat espanyol no hem rebut cap ajut, ni de la Televisió Pública espanyola, ni del Govern espanyol. Ningú. Ho hem aixecat amb diners de TV3 i de l’ICEC (Institut Català de les Empreses Clturals). Ha sigut impossible. I això ens ha fet retardar una mica tota la pel·lícula perquè nosaltres ens pensàvem que alguna cosa ens donarien. I anàvem esperant, esperant, i al final ens vam dir, Jo crec que no ens ho donaran. Res, fem-ho amb lo que tenim i ja està.

I com ha estat l’experiència del rodatge tenint en compte el repte majúscul de comptar amb un repartiment actoral tant extens?
He tingut molta sort de que gent a qui admiro profundament – actors, artistes de tot tipus – han volgut ajudar-me a fer-la. Han sigut molt generosos, he aprés molt. Ja tinc uns anys i també he estat seguint a molta gent i em sento molt estimat. Em sento molt estimat, per l’Acadèmia – perquè les catorze nominacions ja van ser un superegal i els premis em semblen meravellosos – però sobretot per la gent de la professió, no només els actors. Però els actors sobretot perquè se’ls va demanar molt per molt poc i tots varen posar-s’hi al dos cents per cent, cosa que agrairé sempre.

Estàs compromès en un nou projecte com a director?
Si. Estic començant a preparar una nova pel·lícula però estem en la fase d’escriptura. També m’agradaria que fos un conte, d’alguna manera, que fos també una estació de faula. I estic amb això. I molt il·lusionat de seguir rodant.

I serà també en català?
No ho sé. No ho tinc clar. Dependrà finalment del que acabi explicant la història. Si la història passa aquí, la farem aquí; si passa a Itàlia, la faré en italià. Estem acabant de trobar-li el lloc. D’altra banda, jo tenia molt clar que ‘La vampira de Barcelona’ s’havia de fer en català perquè passava a Barcelona. Si l’hagués fet en espanyol segur que tot hagués sortit més fàcil. Però per a mi era molt important que es fes en la llengua en la qual van passar els fets. I la que estem preparant, doncs ja ho veurem amb quina llengua la rodarem.