EDITORIAL | I si salvem les cadires?

El diumenge 14 de febrer, els ciutadans estan cridats a participar en unes noves eleccions per escollir els diputats del Parlament de Catalunya. Unes eleccions diferents perquè es viuran en un ambient força inusual. La campanya fa una setmana que va començar i fins ara, res no, els mateixos discursos de sempre, uns tirant-sé pedres als altres… I la vida segueix… però per a moltes altres persones segueix de manera molt diferent de la que havien arribat a imaginar mai.

Sembla un esforç inútil, però seria d’agrair, que els polítics escollits pel poble, decideixin deixar de banda les seves fòbies i interessos i es centressin en la cosa per la qual han estat escollits: satisfer les necessitats dels seus ciutadans. Mentre uns i altres ens baralles, les cules dels bancs dels aliments, només fan que augmentar, i això ho sabem prou bé a Gràcia amb la feina que fan la gent del Rebost Solidari, han viscut com la demanda creixia molt més del que podien imaginar.

Els autònoms i petits empresaris, que tot i les ajudes de les administracions, no serveixen per pal·liar el mal que està causant la Covid-19 en l’encomia local, a Barcelona segons dades en els últims mesos han tancat uns 400 comerços, de totes les tipologies, per no parlar de la restauració condemnada en una part a subsistir i un altre a no tornar a aixecar la persiana mai més.

A partir del 14 de febrer és necessari treballar amb urgència cap a una direcció, ajudar als més vulnerables, treballadors, autònoms i petites i mitjanes empreses, perquè quan torni a ser possible la reactivació econòmica, puguem anar a treballar.

No té cap sentit preocupar-se de si les cadires es mouen i no estan al seu lloc, quan el Titànic s’està enfonsant. Si ens quedem sense Titànic, no caldran cadires.