Vista aèria del Complex d’Habitatges Escorial, c. 1962. Arxiu Històric del COAC

L’antiga Vila de Gràcia va passar en pocs anys de ser un terreny amb masies més o menys disperses i camps de conreu i horts a urbanitzar-se progressivament. Durant els segles XVII i XVIII fou un territori eminentment rural: els antics camins i torrents eren les senyes que marcaven les diferents propietats. Com en tot el pla de Barcelona s’hi podien veure ametllers, oliveres, figueres, garrofers, bosc, vinya, però també porcs, ovelles, cabres, gallines, oques. Sant Isidre i la Mare de Déu d’Agost marcaven el calendari de pagès. Algunes d’aquelles celebracions han perdurat i evolucionat fins als nostres dies, tot i que radicalment, com ara la Festa Major de Gràcia.

El creixement de Gràcia |

En paral·lel al creixement de la veïna Barcelona, l’increment demogràfic de Gràcia fou exponencial, atès que va passar de poc més de 2.500 habitants el 1821 a més de 70.000 l’any 1905. Al Camp d’en Grassot la urbanització de les diferents parcel·les, com ara Cal Xero, Ca l’Arquer, Can Mariné o Can Grassot, vingué condicionada per la retícula Cerdà. Fora de l’abast del pla d’eixample de 1860, van quedar altres propietats com ara Cal Comte, Ca l’Alegre de Dalt o Cal Santpere, on les urbanitzacions dels nous carrers i de les noves finques seguiren una tipologia diferent.

Cal Comte |

Precisament Cal Comte fou una de les propietats més grans de Gràcia amb uns 100.000 m2 d’extensió, una de les més antigues (1645) i una de les darreres que va desaparèixer a l’antiga Vila. Es podria més o menys situar entre els actuals carrers Providència, Escorial, Travessera de Gràcia i Sardenya. A partir dels anys 30 del segle XX, Cal Comte va anar perdent progressivament terreny fins a quedar relegada a la masia i part dels jardins a l’illa compresa entre Escorial, Legalitat, Alegre de Dalt i Encarnació. Finalment la masia fou enderrocada el 1957.

Fou justament en aquest darrer emplaçament de Cal Comte on s’aixecà, poc després de la desaparició de la masia com a últim vestigi, el Complex d’Habitatges Escorial, inaugurat el 1962. L’encàrrec fou de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvi, propietària dels terrenys segons compra de juliol de 1955. La construcció del complex es considera un dels paradigmes de l’arquitectura moderna a Barcelona. De fet, poc després que finalitzés la construcció se li atorgà el Premi FAD 1962.

Concebut pels arquitectes Oriol Bohigas, Francesc Mitjans, Antonio Perpiñá, Josep Maria Ribas, Manuel Ribas, Josep Alemany i Josep Maria Martorell, es pretenia, per primer cop després de la Guerra Civil, seguir i evolucionar en certa manera els preceptes del GATCPAC, Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània (1929-1939), creant una alternativa a la illa tancada i una arquitectura d’avantguarda i racionalista. Molts dels arquitectes pertanyien al Grup R, un col·lectiu professional amb la missió de “revisar” els principis del Moviment Modern.

ista de la zona enjardinada. Francesc Català-Roca, c. 1962. Cuadernos de Arquitectura COAC nº 54 1963.

En un terreny amb força pendent, els arquitectes es marcaren com a premisses del projecte millorar en profunditat les condicions d’assolellament i ventilació dels habitatges; integrar l’ús públic als espais interiors de la illa; mantenir el caràcter urbà dels carrers adjacents, Legalitat i Alegre de Dalt, organitzant dos edificis en forma d’ela seguint l’alineació en clara sintonia d’alçada amb els edificis del seu entorn; i per contra retrocedir el gratacel principal al carrer Escorial, per a evitar la sensació en excés d’alçada a peu de vorera.

Precisament el gratacel garantia una alta densitat del complex, establerta en 840 habitats per hectàrea i al mateix temps permetia una baixa ocupació de l’edificació del solar en només un 40%, habilitant amplis espais lliures de jocs infantils i jardins.

El fotògraf Francesc Català-Roca va copsar perfectament allò que en aquell moment era un moment d’inflexió a l’arquitectura i a la construcció d’edificis d’habitatges a Barcelona, després d’anys d’una arquitectura de caràcter acadèmic i monumentalista durant bona part de la postguerra. El seu reportatge fotogràfic sobre el Complex d’Habitatges Escorial representa un fidel testimoni d’aquell moment.

Algunes de les palmeres que avui es veuen davant de la façana principal del carrer Escorial recorden aquelles que, durant molt temps, formaven part d’un llarg camí que arrencava des de la Travessera de Gràcia, on hi havia un reixat d’accés als terrenys de la finca de Cal Comte, fins a l’entrada mateixa de la masia, on ara hi ha la zona enjardinada del complex. De fet, amb tota probabilitat la palmera que es veu a la fotografia històrica de 1962 de Català-Roca pertanyia a l’esmentat camí d’entrada de l’antiga masia, un dels darrers vestigis de Cal Comte d’aquella Gràcia rural, ja desapareguda, i envoltada per una arquitectura moderna i racionalista a la recerca d’un millor benestar d’habitabilitat per a la societat contemporània.

Text: Jaume Brunet Papiol

Projecte de recuperació a xarxes de la memòria històrica del Camp d’en Grassot i Gràcia Nova.
Camp d’en Grassot i Gràcia Nova, Història Memòria Patrimoni

Podeu consultar les pàgines oficias a Facebook i a Instagram.