Tresa Calbó: “Volia fer quelcom que de seguida et transportés al passat”.

En una època farcida d’intrusisme en què “tothom fa un logotip o un cartell”, ser elegit entre 140 treballs representa un fet d’allò més diferencial, un segell distintiu que Tresa Calbó llueix amb tan orgull com humilitat. Aquesta dissenyadora gràfica que fa dos anys va guanyar el concurs gràfic de Mans Unides (amb una fotografia en què es veia un grapat de terra dins d’una cullera de fusta i el lema ‘Planta-li cara a la fam, sembra’), s’ha endut el concurs de cartells del barri on és originària, per bé que actualment no hi viu. Es pot veure com una auca o un còmic però en qualsevol cas explica una història del bicentenari amb tots els elements imprescindibles de la festa.

Fotografia: Gina Parramon.

Presentar-se va ser quelcom molt meditat o més aviat improvisat?
Portava temps rumiant-ho, ja m’hi havia presentat altres anys i em feia molta gràcia. Hi vaig donar voltes i vaig descartar moltes idees… Va ser per provar-ho, és veritat que quan vaig acabar em va agradar com havia quedat.

Va notar pressió pel fet de saber que era el bicentenari i que el jurat potser seria més exigent?
No, és tan difícil guanyar un concurs que realment no penses en poder-ho aconseguir… sí que fa il·lusió, perquè és un concurs que m’agrada. Pressió no en vaig notar, estava tan tranquil·la, vaig pensar que si guanyava doncs bé i si no, també.

Com es va plantejar el cartell i com va arribar a la idea final?
Volia fer quelcom que de seguida et transportés al passat però que al mateix temps expliqués el màxim de coses de la festa. La idea de les rajoles va venir fruit d’una casa on vaig els caps de setmana, sempre hi veia unes rajoles i pensava que eren d’aquella època i quelcom molt català, així em va venir la idea.

Quant va trigar a tenir-lo enllestit?
Ho feia a les estones en què no tenia feina, és difícil de dir, potser vaig començar un mes abans i ho vaig entregar el penúltim dia. Hi vaig dedicar unes quantes hores…

I què representa cada motiu?
Els festers, el tema de la decoració, el guarniment, que és el més famós, la plaça de l’ajuntament, el tema de la música, el ball, els gegants, alguna cosa dels nens i els diables.

Són com vinyetes de còmic. Ho va concebre així?
No ho vaig fer amb aquesta intenció però un cop acabat sí que sembla un auca, explica una història dels 200 anys.

Com es va sentir en saber que havia guanyat? S’ho esperava?
No, no m’ho esperava, estava eufòrica, hi vaig anar sola i em vaig quedar al·lucinada. Sempre hi ha molts cartells bons, sabia que era finalista i això ja era un honor. Em van dir que la decisió va ser molt clara, a diferència d’altres anys on hi havia hagut molta discussió. Els finalistes em van semblar més típics, et portaven poc cap als 200 anys, eren molt de festa de Gràcia però més típics.

Quines reaccions ha suscitat?
Molt bones, estic molt contenta i no he rebut cap comentari negatiu, hi ha gent que no conec de res que m’ha escrit pel Facebook. Sembla que ha agradat molt i això em satisfà.

Com està afectant o com pot afectar aquest reconeixement a la seva trajectòria?
Això ja no ho sé, avui en dia és molt difícil i les notícies duren dos dies, és la novetat i després tothom se n’oblida.

Es considera dissenyadora gràfica, artista, il·lustradora o una barreja de tot plegat?
Una barreja d’aquests conceptes, m’he dedicat més al disseny gràfic i vaig començar a treballar en una agència de publicitat perquè és el que més m’ha aportat. La il·lustració m’encanta, he fet algun conte però no m’hi puc dedicar tant.

A la seva web diu que “persegueixo amb il·lusió l’objectiu de fer clara i entenedora, mitjançant l’ordre, el color, la proporció, el contrast, l’èmfasi i el moviment, la idea que vol transmetre cada client de manera personalitzada”. Aquests criteris també els va tenir molt presents a l’hora de fer el cartell de Gràcia?
Sí, en el subconscient sempre els tinc, sempre intento fer coses alegres que tinguin dinamisme, a vegades a Gràcia he vist cartells bonics que no tenien moviment.

I és senzill i molt visual, fins i tot per al públic infantil…
Va bé per tothom, a la gent gran també li ha fet gràcia el tema de les rajoles.

També tenia clar què és el que no volia fer, agafant com a referència cartells d’altres anys?
Sí, era un risc perquè és un cartell molt diferent a allò que en general la gent presenta. Realment vaig fer el que em va venir de gust i no volia que fos una cosa feta amb ordinador sinó quelcom més manual, més casolana, com tornant enrere, això ho tenia clar, ho vaig fer tot a mà i al final li vaig passar el color a l’ordinador.

Quina vinculació té amb Gràcia?
Hi vaig viure molts anys, encara hi viuen els meus pares i el meu germà, hi he estat monitora d’esplai. Sóc gracienca tot i que fa alguns anys que no hi puc viure.

Com viurà la festa enguany i què n’espera pel fet que sigui el bicentenari?
Intentaré anar-hi perquè faran coses especials, però últimament hi ha tantíssima gent…
La massificació, molts turistes… Creu que s’ha focalitzat molt en la barra i els concerts en detriment de la vessant més popular i familiar?
Potser sí, fa uns anys hi vaig acompanyar la meva filla… hi havia molta gent, molta beguda, vaig veure que se’ls havia escapat de les mans, no sé com ha estat els últims anys.

Caldria prendre alguna mesura per revifar l’aspecte més popular dels orígens?
Potser sí però és molt difícil, s’ha descontrolat pel fet que hi vagi tanta gent, a vegades la gent del barri se’n va per aquelles dates. Però potser aquest fenomen és un pic i després torna, les coses pugen molt i després baixen.

Text: Carles Batalla.