Reflexions a la porta d’un taller de la Festa Major

1960 – Torrrijos 5-Premi “Carnaval negro” / Fotografia: Ramirez, AMDG Fons Ramirez

Malgrat que som a mitjans de juliol, la tarda refresca, no estrany, ja que fa una estona que plovia i els carrers encara estan mullats. Dins d’uns baixos atrotinats que un dia van acollir un establiment comercial, ara aixopluguen la comissió d’un carrer de festa major, on un vell fester està donant forma a una peça del guarniment que acabarà formant part de l’engalanament el 15 d’agost.

Mentre les seves mans acaben donant color a una safata envellida per a necessitats de la decoració, diferents records em vénen al cap, com quan amb set anys intentava pujar d’un salt al “tablado” o de quan la nit el 14 d’agost de 1980 acabada de col·locar la darrera peça de la decoració, el cel es va obrir la pluja no ens va deixar gairebé en vint-i-quatre hores. En tots aquests anys l’emoció de la festa em va fer viure tres anys seguits el primer premi o la del 2018, la festa del Bicentenari, que em va permetre comissariar una exposició i fer una part del llibre de la festa, tot seguint les mans del vell fester que meticulosament continuen donant la textura necessària perquè aquella peça compti amb tots els elements necessaris per  al seu encaix en el guarniment corresponent. No sé com, la traca de primeres hores del dia de l’Assumpció em retorna a la realitat. Ha estat realitat o ficció? És difícil poder contestar a aquesta qüestió, ja que la dualitat dels festers de la vila els permet estar a la processó i repicar campanes. Sense son a les orelles la gent de Gràcia fa tot allò que sembla impossible fer d’una manera reglada.

Com si d’un mag és tractés, del seu barret surten guarniments, actes veïnals, cercaviles, entre altres per posar un exemple. Deia el Capri en el seu monòleg “El nàufrag” que per salvar les dones del naufragi van abandonar primer el vaixell i van morir ofegades, en canvi a Gràcia les dones ni abandonen, ni s’ofeguen, a Gràcia les dones fan catedrals. En tot això, de quan no arribava amb prou feines al “tablado” han canviat molt les coses, ha canviat la gent, ha canviat el país, hem canviat tots, malgrat els detractors, per bé, i això es veu cada any, pels carrers i places de la festa amb gent traginant a munt i avall, amb escales, pintant, retallant, en realitat fent de “Tresines o Tresinos” aportant cada persona el seu modest gra de sorra… també podria ser de blat…

Un guarniment sense la il·lusió del col·lectiu que el fa no seria el que és, bé no seria res objectivable, només seria l’aparador d’una fira. En canvi a Gràcia és la feina de molta gent, alguns estressats, altres decebuts pel premi i uns tercers deixem-ho en indecisos. Tot plegat és fruit d’un col·lectiu de tietes i tiets, avis, àvies, senyors del cap dret, senyores amb molta empenta i jovenets i jovenetes que acompanyats per la mainada, posen fil a l’agulla per donar forma a l’imaginari de l’efímer, en altres paraules, fer art de carrer, donar formar als seus somnis, portar al més alt aquell pensament impossible convertit en un guarnit. D’altra banda els experts diuen que això, la festa i els seus guarniments cohesionen el barri, que fan societat. Segurament sí, estic convençut que fem xarxa, però el que és més important que la feina de fer guarniments, que el treball de cercar tots els doblons, com dirien els mallorquins, per fer la festa, o el fet de cuinar els esdeveniments socials de cada carrer o plaça, és l’herència dels nostres avis i besavis que de les pedres feien pans i d’un tros de branca un engalanament de carrer. Lluny queda el 1862 i les seves enramades, però l’esperit d’aquella gent encara truca a les nostres portes moltes vegades.

Comença a fer-se fosc, mentre les mans del vell fester estan perfilant l’antiga safata, si ens acostem a ell i li preguntem el perquè, què ens contestarà? La resposta serà allà, el matí del quinze d’agost, mentre les traques revifen el somni d’un grapat de festeres i festers que amb les seves mans anònimes han donat forma a aquella constel·lació d’anhels en forma de guarniment.

Text: Josep Maria Contel. Amb la col·laboració del Taller d’Història de Gràcia Centre d’Estudis.