Montse Millà: “Hi ha saba nova per continuar endavant” del Casal Corpus Grup de teatre

Fotografia: Cedida

Va pujar a un escenari per primer cop amb tres anys i des de fa tres mesos torna a presidir el Casal Corpus Grup de teatre, que enguany celebra 30 funcions i 500 funcions. Xifres rodones que permeten concedir un merescut marge a la nostàlgia a Montse Millà, una de les fundadores d’un conjunt d’actors i actrius que va començar amb nens petits, ha sobreviscut a un canvi de local i ja s’està assegurant el relleu generacional. Potser per la importància de l’aniversari, la previsió de futur o un homenatge als orígens, el proper Nadal el grup tornarà a representar “Els pastorets”.

Quin balanç feu d’aquests 30 anys?
Per mi, que sóc una de les persones que va aixecar aquest teatre, ha estat sempre positiu, fins i tot ara. Hem tingut alts i baixos, gent que n’ha entrat i sortit, èpoques més bones i més dolentes i el problema d’haver de marxar del local. Però malgrat tot continuem aquí al peu del canó, estem fent 30 anys i si Déu vol, no puc dir que en vegi 30 més però penso que això pot tirar endavant.

Si al principi us haguessin dit que compliríeu 500 funcions us ho hauríeu cregut?
No sabria dir-t’ho, vam obrir portes amb 14 nens en una funció d’ ‘Els pastorets’ del Ferrer Magí, el més gran tenia 13 o 14 anys… allò es va anar engrandint perquè van venir més nens i perquè els pares també estaven molt contents i volien fer teatre, això va fer que el grup s’anés nodrint d’adults, joves i petits.

El creixement va ser brusc o gradual?
Vam anar creixent però no tant gradualment, potser al cap d’un o dos anys ja teníem un bon planter de gent. Ara som 74 socis encara que no tots pugen a l’escenari perquè també hi ha gent que fa tasques de muntatge, atrezzo, vestuari, regidories, llums…D’actors n’hi ha uns 50.

Quins han estat els principals canvis o millores durant aquest temps?
Tot era molt diferent al principi: les mares i iaies cosien molt i feien roba… actualment costa més i com que hi ha ofertes de disfresses a bons preus la gent no vol cosir. Vam començar amb una taula de llums molt senzilla, ara es poden fer coses més sofisticades amb sons i llums, vam començar fent decorats dels pastorets pintats pels pares… tot ha canviat molt, la gent també.

Amb quina filosofia vau engegar tot això?
Amb la filosofia que érem un grup de pares ubicats aquí, amb fills que anaven a les misses infantils de la parròquia i feien la catequesi i el mossèn d’aquell moment (Manel Tor), que havia aixecat aquests locals, va proposar formar un grup de teatre i jo era la persona vinculada en aquell món. Vam fer una crida en una missa infantil i s’hi van presentar els 14 nens amb els quals vam començar.

Recorda alguna anècdota divertida?
Sí, des d’obrir una porta i quedar-te amb la porta a la mà o un angelet que va oblidar el paper, la mare li va recordar i el nen va contestar ‘sí, però estava tan guapo…’, moltíssimes coses… ensopegades a l’escenari com la que va fer volar una vaixella o la d’una persona que anava amb espardenyes, va relliscar i va anar a espetegar contra una vitrina plena de peces de vidres…

El teatre amateur és totalment compatible amb la professionalitat, que no vol dir professionalització. Això queda clar al públic en quant a exigències o expectatives?
Crec que sí, sóc de les persones,- i ho dic com a directora perquè sóc molt autoexigent-, que demana molta responsabilitat, fermesa a l’escenari i també ho fan els altres directors. Ara hi ha saba nova que està pujant i la veritat és que sortim de gira i sempre guanyem algun premi en concursos amateurs.

Els assassinats de Lighting’s house, any 1996. Fotografia: Cedida

Però això també vol dir que, si bé és molt més familiar, també heu de ser més responsables i preocupar-vos de tot?
Evidentment, ningú ens fa res i tal com estan les coses últimament a la cultura tampoc és que ens ajudin massa, amb la qual cosa en quant a subvencions anem una mica justos. Abans s’havien pogut llogar decorats i vestuaris però ara això ha quedat restringit i ens hem d’espavilar nosaltres.

Hi ha hagut casos de gent que ha actuat amb vosaltres i després ha fet el salt al món professional?
Alguns sí, potser no massa però s’ha de dir que han fet els seus passos dins del món ja professional. També hem tingut gent molt vàlida que per estudis o feines ha hagut de marxar, d’altres han tornat ja casats i ara tenim els seus fills… hi ha famílies que són tres generacions.

Quines han estat les obres més exitoses i/o emblemàtiques?
Moltes, però una que ens va marcar una fita important va ser el ‘Jesucrist Superstar’ i ‘Una rambla de les floristes’, amb moltíssima flor natural i vestuari amb 33 persones dalt de l’escenari o ‘El diari d’Ana Frank’. En aquest cas vaig passar-me molts mesos intentant muntar-la a casa meva, no m’hi cabia en dos pisos però tot i així ho vam aconseguir, vaig estar jugant amb figuretes de paper per fer entrar els personatges i cada vegada que arribava el final de l’obra se’m trencava el cor, se m’encongia l’estómac perquè me la van fer viure molt. S’han fet musicals com ‘Grease’, ‘Blancaneus’ i també obres com ‘El mètode Grönholm’ i ‘Lluny de Nuuk’, que vam passejar 14 o 15 vegades de gira i ens va fer guanyar premis.

Com per exemple?
Els de millor grup, millor obra, millor muntatge, millor actor i actriu secundaris, primer actor i primera actriu, hem anat ‘picant’ de tot una mica. I tenim dos premis Vila de Gràcia, un el 2012 pels nostres serveis cívics, socials i el segon va ser per la moguda d’ ‘El rellotger de Gràcia’ el 2015, quan ens van atorgar el premi per la defensa de la llengua catalana, allò va ser un cas excepcional, es va bellugar tota Gràcia i va ser quelcom meravellós pel nostre grup.

Quin moment viu el teatre a Gràcia i a una ciutat com Barcelona on hi ha tanta oferta?
A Gràcia, a qualsevol racó que hi pugui haver un local hi ha un teatre, o sigui, som molts, l’associacionisme a Gràcia és impressionant, hi ha les entitats grans que són inamovibles però en les petites hi ha molta tendència de la gent a bellugar-se i fer coses. El que és de Gràcia ve a veure les coses de Gràcia i el que és de l’Eixample, va a l’Eixample, no ens fem la competència, sí que dins del barri de Gràcia hi hauria d’haver una mica més de comunicació entre les entitats i posar-nos més d’acord perquè a vegades en un mateix diumenge actuem quatre entitats i el següent no n’actua cap.

El vostre arrelament a Gràcia és fort?
Total, o sigui el grup està format per gent majoritàriament de Gràcia i nosaltres hem estat durant 25 anys aquí, a Còrsega amb Bailén i ara estem actuant a l’Auditori del carrer Montseny al costat del Lliure, o sigui que no ens belluguem de Gràcia, som Gràcia.

Què ha de fer el teatre en un moment en què la cultura té pocs ajuts i la llibertat d’expressió està tan amenaçada?
Doncs crec que nosaltres hem de tirar endavant sigui com sigui i continuar lluitant pel que creiem i volem; no ens hem plantejat mai si fèiem obres en català o castellà, se n’havien fet en castellà també però ara ja ni ens ho plantegem: si agafem una obra en castellà la traduïm al català i el que sí tenim molt clar és que fem teatre català.

Quin criteri s’usa per decidir les obres que representareu?
Intentem fer una mica de variació dins la temporada, que hi hagi de tot una mica, majoritàriament la gent et demana obres que facin riure i gaudir i també en fem però anem a buscar obres actuals, si bé jo no sóc partidària de fer les que estan d’estrena, més val anar a buscar coses que fa un temps que s’han fet però que siguin actuals i n’hi ha de molt maques.

Com se sent en aquesta doble vessant de directora i actriu?
Com a actriu m’entusiasma pujar a l’escenari, el que passa és que un bon dia vaig agafar la direcció i sembla que hi estic més ubicada però estic disponible i em sembla que els altres directors no ho saben gaire… I amb la presidència del grup tampoc tinc tant temps, aquestes coses porten molta feina.

Es pot explicar racionalment l’adrenalina que genera ser dalt d’un escenari?
Doncs, racionalment o irracionalment, en el moment en el qual s’obre el teló tots diem que no recordem res del que hem de dir, aquest pànic escènic existeix. Ara bé, en el moment en què trepitges l’escenari i pronuncies la primera frase, te n’oblides. Llavors ja està, ja has trencat el gel.

Fotografia: Ferrer magí 1988

El públic té un perfil concret o més aviat està format per familiars i amics vostres? Heu aconseguit captar gent de fora de Gràcia?
Crec que hem captat gent que no és pròpiament amiga o familiar que vénen, evidentment. Gràcies a la feina de les xarxes socials hi ha molta gent de fora que ve a veure’ns i ens hem anat fent un nom i un ressò.

Quines obres s’hi poden veure actualment?
Després del thriller ‘El Carnaval’ del Galceran, la següent serà ‘Cinc noies i un vestit’ cap al març, després acabarà la temporada al maig amb la representació de ‘Shrek’ que faran els petits, els veig assajant i estan entusiasmats. Abans acabàvem al juny amb una obra potent però tenint en compte les dates de lloguer de la sala enguany no hem pogut trobar una data en aquest mes.

No hi ha prevista cap obra coincidint amb la Festa Major de Gràcia?
No, tot i que hi hem actuat perquè per exemple a la carpa de la Plaça Revolució hi vam anar a fer ‘El principi d’Arquimedes’. Per cert és molt complicat fer teatre dins d’una carpa perquè a fora se sent de tot, es va fer un col·loqui posterior en el qual s’hi va quedar molta gent i va ser una tarda molt maca.

Quins són els reptes de futur?
Continuar endavant, tot i que no estem en un bon moment econòmic, ni polític, ni d’ajudes, ni de cultura, ni de res però tots els que ens dediquem en aquest món tenim alguna cosa especial, estem tots una mica bojos perquè si no la meitat de les coses no les faríem i quan una cosa et fa il·lusió…. 30 anys són 30 anys, has conegut molta gent, hi ha nens que he vist créixer i me’ls estimo com si fossin fills meus.

No us plantegeu tornar a tenir un local propi o ja us sentiu còmodes a la sala Montseny?
Aquí no hi podrem tornar perquè s’hi han de fer unes obres molt grosses, només hi assagem, tampoc és nostre. Un local propi? És difícil, Gràcia no té tants locals, en principi continuarem a la sala Montseny però tenim dos circuits: les obres grans i importants les fem al carrer Montseny i tenim un circuit B, aquelles obres de pocs personatges que es poden fer en un centre cívic, en un altre local i això ens permet passejar-nos per tot Barcelona: hem actuat al Poblenou, a la Barceloneta…

Com una gira per la ciutat…
Exacte, és un altre tipus de teatre perquè clar, si fas una obra de dues persones en un auditori com el de Montseny no l’omples, llavors busquem una altra fórmula com la de les lectures dramatitzades en què també tothom pugui trepitjar l’escenari.

No sentiu nostàlgia del local del carrer Bailèn on vau actuar tantes vegades i que ara s’ha reduït al lloc d’assajos?
Sí, pensa que per anar al carrer Montseny hem d’agafar la furgoneta, carregar i traslladar tot el material que necessitem, aquí ho teníem tot a mà, ara tot és més complicat i car, allà paguem un lloguer i unes despeses.

Heu pensat en fer alguna cosa especial pels 30 anys?
Hi ha una obra que es repetirà perquè el cicle va de setembre a setembre, començarem la temporada amb una obra potent que es diu ‘El visitant’ i la directora que la va fer en aquell moment la vol repetir, ha canviat algun actor però majoritàriament es manté la mateixa idea de com es va fer i en algun moment o altre es farà alguna cosa; emotivament estem contents amb els 30 anys però la situació que estem vivint no dóna per fer grans coses perquè tots portem un sentiment de dol a dins.