L’últim dia de l’Abaceria. De l’Abaceria que un ha conegut durant els darrers 30 anys

Fotografia: David Ramon

Aquest dimecres 18 de juliol de 2018 les portes del Mercat de l’Abaceria de Gràcia, han obert puntualment com cada dia a les set del matí. A priori un l’hi podria semblar un dia qualsevol, d’una època de l’any qualsevol. A dins del recinte fa calor, si fa o fa la mateixa temperatura que hom pot experimentar al carrer. Persianes baixades, parades tancades i algunes d’elles fins i tot obertes de bat a bat, situació que ens constata que fa temps que no hi ha activitat comercial.

Però no, avui per a l’Abaceria de tota la vida, no és un dia normal. Moltes de les parades que habitualment aixequen persiana, avui o estan obertes, o bé tenen la persiana mig baixada. Els paradistes atrafegats seleccionen el material que s’han d’endur, capses als passadissos que indiquen que tot és a punt per al trasllat al nou mercat provisional que entra en funcionament aquest dijous dinou de juliol. Ja era hora, comenta algú… han trigat però al final s’obrirà.

D’ençà que l’Ajuntament va informar que a partir de gener es començaria a construir el mercat provisional al Passeig de Sant Joan, segurament molts no tenien el convenciment de veure enguany el nou espai obert, i és que val a dir que en aquest cas, han anat molt ràpides les obres, amb pràcticament set mesos han construït el mercat que albergarà els paradistes mentre durin les obres al vell espai.

Fotografia: David Ramon

Avui a l’Abaceria, el mercat amb més de 125 anys de vida, se’l veia cansat, i trist. Passejant pels seus passadissos he pogut notar diverses sensacions que em produïen les diverses parades tancades, una rere l’altre, i els rètols d’aquells colors vius i amb relleu, típics dels anys vuitanta, els quals m’informaven del que s’havia venut, fruites i verdures, llegums cuits, carn…

Donar el darrer passeig avui per l’Abaceria provocava una certa tristor, una tristor de saber que tant els clients com els paradistes han hagut de viure i conviure amb les mancances d’un edifici d’un altre segle, sense calefacció a l’hivern i sense frescor a l’estiu, fins i tot el soroll dels coloms donava una sensació de solitud. Una tristor alimentada per una subtil decadència, els marbres de les botigues de modes passades, els rètols d’una altra època… tot plegat submergit en l’adéu d’allò que he conegut en els darrers trenta anys.

Fotografia: David Ramon

Però els sentiments sempre són complexos, passadís a munt, passadís a vall, sents que algú pregunta si ja ho tenen tot a punt, i amb aires d’alegria confirmen que sí. Sens dubte anar al mercat provisional és una alegria pels responsables de les cinquanta-sis parades comercials que hi trobarem. D’altres això si tenien un rostre gris, poder i això és parer meu, d’haver de deixar tot allò que un ha tingut a tocar cada dia. En el fons avui la melancolia s’anava apoderant de mi, per segons, la melancolia de saber que aquest espai que s’ha mantingut intacte durant tants anys, d’aquí a pocs dies desapareixerà. Per a molts és el mercat de la infància, dels avis, i durant tots aquests trenta anys, tot ha seguit gairebé igual, sense gaires canvis pel que fa a la fesomia de les parades.

Passejant pel mercat, avui tenia la sensació d’estar en un espai on el temps es va aturar ja fa molt, i tot va quedar aturat, com una fotografia d’aquelles que fas quan ets petit. Caminant anava, aproximant-me a la sortida, cada cop era més conscient que no tornaria a trepitjar aquell espai, de la manera que l’eh conegut durant els darrers trenta anys, i que sense poder veure i tocar aquell espai com és ara, també se n’aniran una part dels records que paradistes i clients hem tingut i hem viscut al llarg de la nostra vida. Quan torni, no serà el mateix, però segur que haurà valgut la pena tanta espera. I el Mercat de l’Abaceria Central de Gràcia, tornarà a poder ser el mercat que el seu nom indica.

Fotografia: David Ramon

Fotografia: David Ramon