L’Envelat la màgia de la Festa Major arreu del territori català.

Gràcia hacelebrat la seva festa major, i com a molts pobles d’arreu del país, els carrers s’engalanen, s’omplen d’ornaments, de música, de gent, de vida, i l’Envelat aixeca el vol, i irromp entre tot un seguit d’elements com un ornament més que indica que la festa major és a punt de començar. Durant un segle i mig fou un fenomen cultural prou rellevant dins la cultura catalana popular. Sorgit en el context dels canvis socials profunds de les primeres dècades del segle XIX, i com a conseqüència de la gran afició que hi havia pel ball a la Barcelona de l’època, els envelats es van expandir ràpidament per tot el territori català i es van convertir en un element imprescindible en les festes majors.

Fotografia: David Ramon.

El tipus d’envelat que es va imposar en el segle XIX com a sala de ball temporal foren els denominats d’antenes o de corda. Eren de planta rectangular o quadrada i es caracteritzaven per les altes antenes de tot el seu voltant, que sostenien tot un entramat i conjunt de cordes, bossells i vents, a semblança d’un vaixell de vela varat a terra.

L’envelat d’estiu o l’envelat d’antenes complet, que per facilitar la ventilació de l’aire interior, no disposa de la part superior dels costats o façanes laterals. En aquest cas, la lona del sostre quedava visualment separada dels costats i l’ornament interior i en no poder tenir una superfície de suport se solia transformar en una decoració lleugera, similar a les gelosies d’emparrar dels jardins o poca cosa més.

Com era un envelat |

Els envelats d’antenes eren sempre de planta rectangular o quadrada i seguien el mòdul de 3 x 4 metres. La secció transversal és la que explica el sistema estructural d’un envelat i que resol la suspensió de la vela que fa de sostre mitjançant un entramat de cordes penjades d’unes altes antenes perimetrals que la sostenen fixa i tensada. Un sistema que permet tenir un interior total diàfan sense columnes i per tant una visió de tot l’interior sense cap obstacle, precisament un lloc perfecte per al ball. La pista o el terra consistia en la majoria de casos en una catifa de llana trenada de forma perimetral. Un cop estava preparat s’hi podien practicar alguns dels balls més popular de l’època com El ball de Rams, El ball del fanalet, L’americana dels guapos o El ball de la patata.

Els envelats graciencs |

Gràcia va ser terra d’envelats: les primeres construccions se situen a mitjans del segle XIX i en part són gràcies a les entitats culturals i socials que els instal·laven per a poder ballar durant els dies de festa major. Els primers que es recorden són els de la Plaça Rius i Taulet i els de les places de Llibertat, Sol, Diamant, Revolució i Raspall. També en trobarem al carrer Indústria, Roger de Flor, Còrsega…

En ple segle XX els envelats de Gràcia eren prou populars, l’any 1935 s’alçaren cinc envelats a les places del Diamant, Sol, Rius i Taulet, Revolució i al Camp d’en Grassot. Per la Festa Major de l’any 1987, a la plaça de la Revolució, l’envelador Jaume Ballús i Roig va muntar el darrer envelat de tipologia tradicional. Però els envelats també tenen detractors i perills i un dels més inesperats pot ser la climatologia. El 1847 un huracà va destrossar un envelat ubicat a la Barceloneta durant la celebració de les festes de Sant Jaume del barri.

El llibre |

El Departament de Cultura de la Generalitat ha publicat el llibre “L’envelat: arquitectura singular i símbol de festa major”, una obra de 112 pàgines que explica des de l’inici com sorgeixen els envelats i els contextualitza en la societat del moment, passant per la seva tipologia i evolució, el procés de muntatge, l’espai interior, els balls que s’hi ballaven, els seus promotors i com es finançaven per a poder-los tirar endavant.

També parla de l’envelat com a fet social dins de la festa major de tants pobles de Catalunya, els arquitectes i finalment dedica un capítol a Gràcia, en el qual repassa a través de fotografies i cartells els diversos envelats que va tenir en el període que comprèn el llibre.