L’adrenalina de la professionalitat

Fotografia: Carles Batalla

Els grups de teatre amateur de Gràcia contraresten la manca de recursos amb el compromís inherent a la vocació de seduir, emocionar i transmetre.

Riquesa i vocació són dos dels termes que millor encaixen amb el teixit teatral amateur de Gràcia format pel Centre Moral i Instructiu de Gràcia, Casal Corpus Grup de teatre, el Cercle Catòlic, Helena Teatre, Vada Retro i Dinàmics entre altres, la majoria dels quals vinculats a la Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya. Amb programacions estables, que per força (i exigències d’uns espectadors que poden triar entre una enorme oferta d’oci) han de combinar peces més clàssiques amb funcions modernes, el còctel addicte de nervis, presses i adrenalina conviu amb una incòmoda rutina: traves burocràtiques, absència d’ajudes, dificultat per trobar espais propis i conciliar horaris, tenir ressò més enllà del públic intern i assegurar el relleu dels joves, més preocupats per brillar damunt l’escenari que per gestionar l’oficina o remenar les cireres des de la junta directiva.

El Centre Moral i Instructiu de Gràcia, entitat centenària que des de fa quasi tres dècades representa ‘Els Pastorets’ de Folch i Torres i gairebé quatre que organitza un concurs de textos teatrals i poètics, compta amb un equip d’unes 170 persones incloent un taller de teatre per a nens i nenes d’entre 6 i 16 anys, un grup jove i una àrea de teatre musical. El fet que l’entitat serveixi de paraigües del grup de teatre, que hi està integrat com a secció, elimina obstacles: lluny queden les èpoques en què els propis actors havien de desmuntar casa seva i baixar mobles per les escales per posar-los a l’escenari.

Fa 32 anys va néixer Casal Corpus Grup de teatre, que aplega una setantena de socis i té grup d’adults, un de joves i un d’infantil, amb el local històric al carrer Bailén però que actualment comparteix L’Auditori de Sant Josep amb el grup Helena Teatre. Uns pastorets de cap de setmana realitzats per joves i grans i actuacions per tot Catalunya que els han valgut nombrosos premis són els seus trets diferencials.

També centenari i sorgit l’any 1903 dels qui no estaven d’acord en deixar entrar les dones a les assemblees dins del Centre Moral, el Cercle Catòlic s’ha adaptat als temps amb obres més actualitzades i, sobretot, als musicals que més complauen als seus joves actors, sense deixar la tradició de representar “L’estel de Natzaret” durant les festes nadalenques.

Fotografia: Casal Corpus Grup de Teatre

Helena Teatre, que fa quinze anys va perdre la propietat del seu local, va iniciar una “diàspora” per Gràcia culminada amb un conveni per usar el teatre del Col·legi Sant Josep del carrer Montseny. Sense local social ni espai d’emmagatzematge, unes 60 persones que a vegades pertanyen a altres grups posen el seu gra de sorra per fer unes 4-5 propostes l’any.

Vada Retro i Dinàmics, que comparteixen un local de lloguer, viuen una altra realitat adaptada a la seva infraestructura: mini-representacions en un format més íntim i ‘bolos’ per acostar el teatre, per exemple, a casals d’avis i centres cívics.

Tots aquests grups han estat el naixement de molts professionals, tan directors com autors. Ara molta gent va a aquestes acadèmies en què paguen molt i a vegades no aprenen gaire” adverteix la Josefina Altés, coordinadora de Barcelona de la Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya, ja que abans s’aprenia trepitjant escenari i fent tots els papers de l’auca.

En la balança dels aspectes negatius, la tramitació dels permisos de la SGAE que inclou retards i dificulta la previsió. “Hi ha grups que van demanar permís al febrer i encara no ha arribat i en alguns casos els envien la factura sense haver-lo rebut o comencen a assajar i al cap de tres mesos diuen que l’obra no es pot fer”, es queixa Altés. També es produeix la situació inversa fins a extrems surrealistes. “Al juny programem la temporada vinent i ens han arribat a preguntar per què demanem el permís amb tanta antelació però hem de fer els cartells de promoció” recorda Vicenç Navarro, director teatral del Centre Moral.

La presència de les xarxes ha multiplicat les possibilitats de difusió però és una arma de doble fil. Avui a Internet es troba tot i a la SGAE li resulta fàcil comprovar si les obres que es representen tenen permís per fer-ho. De fet, els problemes amb els permisos van avortar un projecte de col·laboració amb la xarxa local de televisió que volia gravar i emetre les obres representades per grups amateurs. La pròpia dispersió d’algunes peces (l’autor és d’un lloc diferent al del traductor..) fa que en algunes ocasions obres conegudes s’hagin estrenat amb títols diferents per esquivar els problemes. Res a veure amb aquelles èpoques fosques en què “l’home del barret” ho controlava tot des del fons de la sala i algun cop fins i tot havia dit que no es podia aixecar el teló el dia de l’estrena o se li havia fet el pagament amb els diners de la taquilla a corre-cuita i ràpidament havia desaparegut. La Josefina Altés recorda que, en la constitució de la confederació estatal del teatre amateur, va moderar una taula de debat sobre autors amb els Jordis teatrals (Teixidor i Galceran) i mentre un proposava ser condescendents l’altre avisava que els drets d’autor significaven una part important del seu sou.

Fotografia: Helena Teatre

En termes d’identitat però sobretot de facilitar el muntatge, la manca d’espai propi acaba convertint-se en una autèntica odissea per alguns grups. “Ens agradaria que els qui no tenen local propi firmessin un conveni amb l’Ajuntament o la institució que correspongui per usar locals que existeixen però estan tancats per manca de recursos«. Per alguns grups l’alternativa és fer representacions a taquilla inversa o actuar de franc adverteix la Josefina Altés. Un altre problema és la infravaloració del teatre amateur. “No sé per quina raó però hi ha un prejudici inicial i si vas a fora i no tens concurs amb prou feines tens públic” admet Navarro.

També hi ha petites pedretes a la sabata que al capdavall es converteixen en anècdotes divertides. Des de la dificultat per repartir equitativament el protagonisme en el grup de joves fins a la complexitat per trobar homes de mitjana edat (“quan en trobem alguns gairebé els posem una catifa” comenta la presidenta de Casal Corpus Montse Millà) fins a recomanacions equivocades que han obligat a canvis. “Tots hem tingut relliscades i ens hem refiat d’algú i no ha funcionat”, diu la Carme García Bigorra del Cercle. “És difícil fer fora algú en un repartiment però sí ens hem trobat que hem hagut d’intercanviar els papers després de la primera funció” diu la Josefina. La ‘plaga’ dels mòbils, tant a l’escenari com a platea, ha generat aparells requisats i situacions còmiques, igual que les provocades per la innocència dels qui estan més verds. “Algunes noies de 18-25 anys no havien dut mai sabates de taló”, indica la Carme García Bigorra. Els contrastos amb el passat també són inevitables i contradiuen aquell refrany segons el qual abans tot era millor. “Avui en dia tenim una persona de manteniment i una altra que munta el decorat, antigament havíem arribat a muntar l’escenari a les 19h per actuar a les 21h”, comenta el president del Centre Moral Carlos Pablos.

Però la balança pesa més del cantó positiu. “Pateixes abans de les obres, però és una droga. Quan has sortit a l’escenari i has connectat amb el públic és molt complicat deixar-ho” diu Navarro. Pablos opina que la varietat afegeix un plus. “Quan fas personatges diferents vius altres vides, altres moments… com a director sempre dic que passin el paper del cap al cor, a vegades acabes desfet perquè has interioritzat tant el personatge…” En aquest sentit recorda el seu paper de violador a “L’home” que el va trasbalsar fins al punt que li va impedir participar en una taula rodona posterior i li va complicar el camí de retorn a casa. “En els assajos, uns veïns van trucar els Mossos en sentir els crits, era tan real...”.

Fotografia: Casal Corpus Grup de Teatre

La bona predisposició del públic és un regal que manté la guspira. “T’equivoques, et deixes una frase i la gent aplaudeix i gaudeix igual” sosté Pep Pla, del grup Helena Teatre. La Josefina Altés no oblida que una vegada es van saltar un acte sencer o que va arribar a actuar l’endemà d’haver-se fracturat el braç. “Quan trepitges un escenari se’t passa tot, una vegada tenia febre alta i en començar ni me’n recordava però en acabar no podia amb la meva ànima. Ens comportem com a professionals. És màgia” diu la Carme García Bigorra. Pablos tampoc va renunciar al teatre pocs dies després de perdre el seu pare o amb el fill malalt. “Un dia normal a les 22h tens son i caus al sofà i en canvi surts d’un assaig a les dotze i no pots dormir de l’energia que portes” manifesta Pla. “Reps més del que dones”, afegeix Maria Eugènia Ramos de Casal Corpus.

Pel que fa al relleu generacional, Navarro avisa que hi ha un petit buit a la franja d’edat dels 40 però que de totes maneres “s’ha donat pas als joves” sense pressions ni cap actitud de superioritat moral. Segons ell, “tenim l’obligació de donar-los oportunitats” però a vegades “és la comoditat de saber que depèn de quina persona saps que ho tirarà endavant” declara la Montse. Segons Pep Pla, tot es redueix a seduir la nova fornada i anar-la involucrant fins que vegi que s’hi ha d’atrevir. “Si enganxes a un jove i li fas fer coses que li agradin i el mantens un parell d’anys més endavant ja ho lluitarà ell mateix, quan el forcis s’hi posarà, però de vegades costa veure-ho així”. Es tractar de facilitar-los les coses i inculcar-los la humilitat necessària per entendre que han de començar des de baix i anar escalant a còpia d’esforç, lluny d’egos i ingerències familiars. “Abans érem molts obedients i ara tots volen ser protagonistes. Reparteixes els papers i els pares miren a veure quant paper té el seu nen i una vegada la mare em va dir que si la seva filla només feia la mare de Déu… abans sorties només amb un davantal, no deies res i et semblava bé, ara els falten sabates, mitjons negres…” lamenta la Carme García Bigorra.

Pablos explica que els joves estan més orientats a treballar per projectes però no tant en agafar compromís i la junta directiva els sembla aliena. “Jo mateixa no hauria de tornar a ser presidenta però em van venir a buscar perquè no hi havia ningú i l’alternativa era tancar o un consell consultiu que no et porta enlloc. Són moltes coses: anar a reunions, buscar subvencions… Els dic en broma que hi haurà un dia en què m’hauran de baixar al teatre en cadira de rodes” reconeix Millà. “Hi ha gent jove molt vàlida i en algun moment determinat quan els toqui agafaran les regnes perquè no els quedarà més remei, has de deixar que s’equivoquin” preveu Pablos. “Tenen criteri” manifesta la Carme García Bigorra mentre que Navarro és partidari de buscar elements perquè es puguin integrar i posa com a exemple a nois que han fet tot el recorregut: grup infantil-directors de tallers i finalment han fet un muntatge “espectacular. És una escola i això que quan vam fundar el taller ens van dir que això no era una guarderia i portem quasi 30 anys”. Quelcom similar ha succeït al Cercle, la junta de la qual està encapçalada per dues noies joves que s’han foguejat a tallers.

Quant a les possibles sinèrgies entre els diferents grups, de la mateixa manera que el futbol o la competència del teatre professional juguen en contra, coordinar-se amb actors de diverses entitats resulta inviable. “Es va intentar però no va funcionar perquè cadascú tenia els seus compromisos i, a més, amb els teus companys i director crees uns vincles i una química”, diu Navarro, mentre que Pla reconeix que “el món del teatre amateur és endogàmic”. Sí s’han organitzat actuacions esporàdiques com per exemple una obra basada en sketchs per a la Festa Major i el Mundial del Teatre acaba esdevenint l’únic oasi per compartir complicitats.

Finalment, els reptes futurs passen pel manteniment i la continuïtat, “buscar incentius i convèncer els pares que agafin el compromís amb antelació i no ens trobem que després el nen no pot venir perquè té comunió o bateig” diu Navarro. Pla pensa que el repte és “saber-nos moure dins dels temps i fer coses que interessin al jovent, els que portem més temps els hem de facilitar les coses”.

El missatge per al futur és esperançador perquè hi ha fonaments i ganes. “El teatre a Gràcia té salut” apunta Pablos. En la seva llarga experiència, tots han pogut comprovar que més enllà de paraules i etiquetes, la línia entre amateurs i professionals es difumina. “He vist professionals sense ànima que són a l’escenari perquè han de pagar les factures i en canvi he vist coses d’amateurs d’una qualitat fantàstica”, sentencia la Josefina Altés. Perquè l’adrenalina és comuna i la professionalitat exigible, vingui de qui vingui.