La violència quotidiana.

violenciaAquest 25 de novembre s’ha celebrat el dia contra la violència masclista. Una violència que segurament la tenim massa interioritzada, i moltes vegades les víctimes no deixen de ser un número més, en l’allau de informacions diàries que rebem com a consumidors d’informació. Arribat a un punt fins i tot podem arribar a dir que és normal (entès com a normalitat allò que passa de forma habitual, però que evidentment no vol dir que sigui correcte).

Aquests dies he estat pensant una mica en el món que ens envolta. Ara farà quinze dies Europa i el món quedava astorat de com la violència entrava de cop en la vida de milers de francesos, amb els esgarrifosos atemptats terroristes de París. La societat va completament commoguda dels esdeveniments, donava mostres de suport i de condol a través de les xarxes socials, tots som París, estem amb vosaltres!

Això va passar un divendres, diumenge no em trobava a Gràcia sinó a fora de cap de setmana, i els amics em van proposar d’anar al cinema a veure una pel·lícula. Va ser curiós perquè de tots els films que es projectaven aquella tarda en un multi sales, totes les pel·lícules basaven la seva història en la violència, i l’odi. Sense adonar-me’n, no tenia escapatòria, tots els arguments estaven lligats a històries de violència o violentes, evidentment no em va venir de gust anar-hi i vaig optar per fer una altra activitat, en aquest cas passejar pels carrers del poble on era.

I tot plegat em va fer pensar, que no es tracte només de violència masclista, o de violència sexista, o fins i tot de violència contra les persones de color (com si el blanc no fos un color) o contra els més pobres o fins i tot contra els propis immigrants sirians que fugen d’una mort segura si es queden al seu país.

És molt més senzill que tot plegat, es tracte de la violència. I sense adornar-nos compte, l’hem integrat en les nostres vides com un fil conductor, a les pel·lícules de cinema o televisió, en les novel·les, en la religió, en la política fins i tot en l’economia. La violència sempre està allà present on hi ha algú que creu que és superior a l’altre, que creu que té el poder de decidir per l’altre, en definitiva que creu que és millor que l’altre per ser diferent i no ser dona, negre, homosexual, immigrant…

Vivim en la cultura de la violència i si aquesta no hi és present, sembla que ens falti alguna cosa… I certament canviar aquests hàbits no serà fàcil però ho hem d’intentar. Estic molt, però molt cansat de la hipocresia de la societat, sobretot i tall d’exemple, quan un canal de televisió programa un film encara en horari infantil, i algú denúncia aquell film per programació indeguda, tan sols perquè s’havia mostrat un home i una dona fent l’amor… o poder s’hi havia pogut veure algun pit…

En canvi quantes vegades denunciem programes, debats, concursos i films que inciten a l’odi? La violència com a arma per aconseguir un fi? El descrèdit de l’altre? M’entres la nostra societat, s’escandalitzi, de veure dues persones fent-se un petó en públic, fent un acte d’amor, que veure una acció violenta com veure un film com “RoboCop” en horari infantil i ningú s’escandalitzi, no és que una cosa l’estem fent malament, sinó moltes alhora. I això significa tenir un problema, que cal posar-hi fil a l’agulla entre tots.