La Fonda dels Ninots de Gran de Gràcia, un viatge al 1896

Fotografia: Fons Barrillón

A mesura que el carrer Gran de Gràcia va anar guanyant importància en el segle XIX, en el seu traçat es van instal·lar diferents fondes, restaurants o cases de menjar. Una d’aquestes va ser la fonda de la Unión, ubicada en el núm. 32 on avui hi ha el restaurant Fres Co. Un negoci familiar que durant anys va regentar Lluís Barrillón i Polina, en casar-se amb la filla del seu propietari.

La Fonda Unión |

Un costum d’aquella època entre les fondes era la d’exhibir com a reclam en els seus aparadors els plats del dia. A la fonda Unión aquesta feina de fer cada dia els aparadors fou encarregada a Lluís Barrillón. Un treball repetitiu i sense gaires complicacions, ja que al final es tractava de substituir uns plats per altres i poca cosa més. Un temps després d’anar fent aquesta feina, un bon dia se li va ocórrer fer un cap de burro amb un pebrot, una figura que va acabar col·locant en un dels aparadors. I aquest va ser el punt d’inici d’una tradició popular de fer petites obres d’art (sobretot amb productes d’alimentació) que va començar el 1896 i va durar fins al 1919, quan l’edifici que acollia la fonda fou enderrocat.

Unes construccions fetes curosament amb tota mena de verdures i altres elements propis de la fonda com els pebrots, les mongetes tendres, les patates, els moniatos, les albergínies, el bròquil, les pastanagues, els enciams, les escaroles, les cols, els naps, les carxofes, les panotxes de blat de moro… i que en el moment de donar forma als personatges Barrillón les realitzava amb una precisió rellotgera. Construccions efímeres que abraçaren tota mena de personatges de l’època, populars, polítics, prohoms…. com Santiago Rusiñol, Àngel Guimerà o Alberto Llanas; la dona de la bola de les mosques, el tío cadiraire, en Lluís de la sopa, la Monyos, en Girona pobre, el Moro de la Rambla, -personatges populars de l’època-. Així com recreant diferents festes tradicionals com: les caramelles, les colles de Sant Medir, els entremesos de la processó del Corpus, Don Juan Tenorio, o diferents actualitats, com una reproducció del funicular del Tibidabo, construït detalladament o altres com el Parc Güell, un envelat, el teatre del Bosc, la plaça de Catalunya segons el projecte ornamental d’en Padró, un banquet al Palau de Belles Arts en honor del mestre Guimerà, entre altres escenes festives o quotidianes.

Escena de Don Juan Tenorio

Exposar aquests ninots va ser un costum que va acabar donant a l’establiment el nom popular de “Fonda dels Ninots”, i que a banda d’aplegar durant anys a centenars de persones davant dels seus aparadors, la premsa d’aquells anys també es va fer ressò d’aquesta activitat, com ho recull el següent text: “Coneixíam la esculptura en barro, en bronzo, en marbre, mes may podiam pensar en la esculptura culinaria, perque’s pot ser musich-poeta com en Wagner y dibuixant-poeta com era l’Apeles Mestres, mes cuiner-esculptor com és en Barillón de Gracia, no ho podíam imaginar may y a fe que li passa al inrevés den Benlliure, donchs aixís com aquet fa esculpturas de bronzo que semblan de crocant, el nostre cuiner las fa de crocant y  demés substancias alimenticias y tenen més cos y més vida que las monas de Pascua de la eminencia esculptórica de R. O.” Publicat sota el títol “Un artista suculent” en el número 169 de la revista ¡Cu-Cut! del 23 de març de 1905, que va dedicar-li gairebé tota la pàgina 182 i a més a més, cinc fotografies. 

Lluís Barillón i Polina |

Lluís Barrillón i Polina, va nàixer el 9 de maig de 1875, a la casa núm. 4 del carrer de les Xemeneies, de Gràcia -avui carrer de Santa Eugènia, on els seus pares regentaven una espardenyeria. Als setze anys, va voler provar fortuna lluny del negoci familiar encaminant les seves passes cap al món de l’hostaleria, entrant a treballar a la fonda “del Geperut”, ubicada en un dels xamfrans de la cruïlla dels carrers de València amb el de Girona. Després d’un parell d’anys de treballar en aquesta fonda, va entrar a treballar com a mosso a la fonda de la Unión, on més tard va iniciar una relació amb la filla dels propietaris amb la que es va casar, esdevenint finalment el propietari de la fonda.

Text: Josep Maria Contel. Amb la col·laboració del Taller d’Història de Gràcia Centre d’Estudis.