La Casita Blanca un dels racons perduts de Gràcia.

Durant anys la Casita Blanca va ser un lloc prohibit, bé, un lloc on segons les llegendes urbanes: algun pare podia trobar a la seva filla amb algun “fulano” o un marit podia trobar a la seva dona amb algun “sutano”, era un lloc on els adinerats anaven amb les seves amants o fins hi tot gent compromesa i celibe el freqüentava vestits com a tal i acompanyats de senyores de bon veure, tot plegat llegendes urbanes com deia o veritats com a temples. El que si es veritat que la Casita Blanca, l’hotel com els agradava definir als seus propietaris tenia la màxima de “Serietat i Discreció”, a més a més de la de “Sempre al seu Servei”.

Fotografia: Josep Maria Contel.

La Casita Blanca era un establiment que sempre havia cridat l’atenció a veïns i passavolants en tenir sempre totes les finestres tancades, totes elles amb doble finestra una que es trobava arran de façana i l’altra arran de la paret interior. Un edifici o activitat que segons especificaven en la seva web, era l’establiment més antic d’aquesta modalitat de la ciutat. Donant compte que l’antic edifici primigeni, ja s’havia obert a la primera planta una marisqueria i en la segona diferents reservats, que es llogaven i on els senyors i les senyores podien fer la migdiada.
Malgrat que no parlaven d’hora, segurament aquesta migdiada es deuria pogué fer a qualsevol hora del dia, suposem… Seguint en els comentaris de la mateixa empresa, el vell edifici va ser enderrocat el 1912 i en el seu lloc es va bastir l’edifici que varem conèixer, al menys des de fora i que finalment va acabar desapareixen l’any 2011, gairebé cent anys després de la seva construcció.

Fotografia: Josep Maria Contel.

Des de la seva inauguració aquest hotelet ubicat entre la riera de Vallcarca i el carrer Bolívar, va sobreviure als temps intrigants de la Primera Guerra Mundial, a la Dictadura de Primo de Rivera, a la República, a la Guerra Civil, a la postguerra, a la Segona Guerra Mundial, al Congrés Eucarístic, i a l’inici del desarrollisme, però malgrat sobreviure a totes aquestes èpoques, el 1969, les Corts franquistes promulgaren una llei per la qual els seus propietaris hagueren de tancar les portes fins després de la mort de Franco. Reobert novament, la seva existència i activitat va arribar fins a començament del 2011, quan afectat per diferents plans urbanístics de la zona, li va tocar viure el seu darrer acte.

Fotografia: Josep Maria Contel.

Malgrat la seva desaparició anunciada, la propietat el tingué en ple funcionament fins el darrer dia, el 31 de gener del 2011, ja que a l’endemà l’actriu i directora de cinema Sílvia Munt va començar el rodatge de la Tv Movie “Meublé la Casita Blanca”, una Comèdia dramàtica, de 90 minuts, que explica sis històries de diferents persones que succeeixen a l’nterior d’aquest local, escrita per la Sílvia Munt y Mercè Sarrias i interpretada per Nora Navàs, Clara Segura, Marta Marco, Alex Brendemühl, Francesc Garrido, Álvaro Cervantes, Marc Rodríguez, Pol López i Sílvia Munt, i estrenada a TV3 el diumenge 10 de juliol de 2011, després de l’espai “30 Minuts”.

Quan és produir el tancament definitiu de la Casita Blanca, a l’acabar el rodatge de la Tv Movie, l’autor va tenir l’oportunitat d’entra-hi, el mateix dia en que la propietat signava el seu traspàs a l’Ajuntament, i mentre aquests ultimaven els darrers detalls, càmera en mà va anar descobrint pis a pis, habitació per habitació, tots els racons de la casa, molt depauperats, doncs pel que sembla els treballadors de la casa, havien agafat totes les làmpades, gerros, quadres, matalassos, etc i només quedaven els darrers vestigis de tot aquell glamur que durant decàdes va acompanyar els seus clients. Estris que dies després van aparèixer en una parada dels Encants de Barcelona. Però aquest viatge a lo desconegut va aportar mirades impensables, com la dels subterranis de serveis, més pròpies del fantasma de l’opera que d’un meublé o el terrat on antigament penjaven els llençols i que segons diuen donaren el nom a la Casita Blanca.

Fotografia: Josep Maria Contel.

Josep Maria Contel del Taller d’Història de Gràcia Centre d’Estudis.