Josefina Altés: “Si abaixem una mica la guàrdia haurem perdut la lluita d’ahir”

Fotografia: Carles Batalla

Antiga presidenta de l’Orfeó Gracienc, cofundadora de Minerva, vinculada a Ràdio Gràcia i a la Federació de Grups amateurs de teatre de Catalunya, Josefina Altés és una de les onze autores del llibre “Dones de Pes. 18 vides de Gràcia (1835-2015)”. Distingida amb el premi Vila de Gràcia i la Medalla d’Honor de Barcelona, recalca que aquest llibre “dóna valor a dones molt invisibilitzades”.

De quina manera comença aquest projecte?
Va ser una proposta de la Sara Reñé i la Conxa García sorgida al Consell de Dones de Gràcia per recuperar la memòria històrica d’algunes gracienques d’àmbits diversos, elles van pensar que fóra bo obrir el projecte a més persones i ens vam reunir per fer un llistat de quines dones voldríem incloure-hi: vam triar-les per afinitat o coneixement, en el meu cas vaig elegir les germanes Balcells que són filles del fundador de l’Orfeó Gracienc per la meva vinculació amb aquesta entitat. S’ha fet molt treball individual i de tant en tant ens trobàvem per veure en quin punt ens trobàvem, en un cas uns néts van trobar informació al calaix de la seva àvia, no sabien què fer-ne i els vam dir que era el moment idoni.

Quin criteri vau seguir a l’hora de decidir quines dones hi entraven?
Vam intentar que fossin diverses: des de la treballadora de la Sedeta passant per l’espiritista fins a les artistes. Ens hem trobat gent que ens en proposava d’altres, allò que tenen en comú és que totes són mortes però no descartem fer un segon llibre en el qual dones vives ens donin informació en primera persona. És una idea que va sortir quan vam presentar el llibre al regidor i li vam dir que podria ser el primer d’una col·lecció, la llista s’ha començat a confeccionar.

Què tenen en comú les 18 dones protagonistes?
Dones que haurien destacat si hi hagués hagut igualtat de gènere.

O si haguessin estat homes…
Sí, clar, si hi hagués hagut igualtat alguna dona que per escriure havia d’usar un pseudònim no l’hauria hagut d’utilitzar, i aquest és el punt en comú que hem buscat en totes elles: van destacar en un món d’homes fent una feina de dones.

Quin llegat deixen per a la història?
La seva va ser una lluita en diversos camps i l’exemple que han d’agafar les dones actuals és que la lluita no ha de parar mai, no podem dir: ‘ja està tot fet, ja hi ha una llei sobre la igualtat de gènere o podem fer feines que abans no fèiem’ sinó que hi ha molt a reivindicar i hem de continuar la lluita de la qual som hereves, una lluita de caire social que a vegades representa canviar lleis.

Què creu que dirien aquestes dones de la situació actual?
Caldria veure-ho però després de lluitar tant potser ens dirien que anem una mica lents i que com és que no hem arribat més enllà, suposo que ens dirien ‘no pareu’ perquè quan veus amenaces d’anar endarrere no hem d’abaixar la guàrdia.

Fotografia: Carles Batalla

Cal accions més regulars i quotidianes més enllà de sortir al carrer cada 8 de març, com si s’institucionalitzés la protesta…
Clar que no n’hi ha prou, no vull dir que s’hagi de sortir cada dia al carrer però cal estar molt a l’aguait i aprofitar cada oportunitat, sobretot dins les entitats cal fer un treball intern… a vegades quelcom tan senzill com vigilar com es parla o s’escriu un article, si abaixem una mica la guàrdia haurem perdut la lluita d’ahir.

El concepte de feminisme ha canviat molt respecte aquella època?
Ara ja no parlem tant d’aquell feminisme que ens podria semblar radical però que era necessari perquè no partien de zero sinó de sota zero…

Per assolir coses que ens semblen tan bàsiques com el dret al sufragi…
Ara hem de reivindicar més que es compleixin les normes: tenim dret a tenir el mateix sou però no el cobrem, tenim dret a ocupar càrrecs importants però no ens els donen, la lluita no deixa de ser la mateixa d’abans però els objectius són diferents perquè partim d’un avenç que es va fer en un moment, per exemple quan jo era joveneta no me’n podia anar a l’estranger si el meu pare o marit no m’autoritzava, això ja ho hem superat però encara hi ha homes que pensen que no donaran el càrrec de directora a una dona perquè es pot quedar embarassada, com si un home no pogués tenir un atac d’apèndix o un càncer.

La sensació és que queda un nucli dur de masclisme al poder que banalitza les manifestacions perquè està convençut que, al final, la pròpia inèrcia de l’establishment ja atorgarà els càrrecs influents als homes…
Per això és important que les dones arribin a càrrecs importants, sobretot a la política, que és on s’estableixen i es fan efectives les lleis.

D’altra banda també hi ha dones masclistes amb poder que juguen en contra perquè prioritzen la consciència de classe a la identitat de gènere…
Sí, però difícilment farem passes enrere, un partit polític pot caure primer per una unió entre dones que per una unió entre partits, en aquest moment ho tenen malament perquè les nenes de ben petites escolten que han de ser iguals que qualsevol nen, que no pot ser que les facin vestir d’un color determinat i els nens entenen que si els ve de gust portar un jersei rosa se’l poden posar, quan parlem d’igualtat entre home i dona parlem d’igualtat des de tota la diferència de sexes, de parelles de dues dones o dos homes, tot té a veure amb aquesta igualtat. No és només aquí sinó a tot arreu, és un problema internacional de les dones i dels homes, la dona ha de continuar unida encara que les reivindicacions no siguin les mateixes en un país que en un altre.

Està tenint bona acollida el llibre?
Sí, hi ha la doble vessant: gent interessada en la història i el feminisme i molta gent encuriosida. Hem tingut la sort que l’Ajuntament l’hagi convertit en regal institucional i l’hagi repartit a tots els carrers que han participat en la Festa Major, a totes les colles de Sant Medir i a totes les visites que s’han rebut aquest any. El pots trobar o demanar a qualsevol llibreria, inclosa la de l’Ajuntament de Barcelona a la Plaça Sant Jaume.

Text: Carles Batalla