Jordi Fàbregas “Pretenem que al Tradicionàrius passin coses singulars”.

Tres dècades de folk i ball han desembocat enguany en una edició commemorativa que coincideix amb el bicentenari de la festa major. El Tradicionàrius, pal de paller de la música d’arrel i tradicional, posarà el colofó del seu aniversari amb dos actes ben especials: una relectura de La Trinca i els antics recitals als envelats. Jordi Fàbregas, director i programador artístic del festival, no es queda estancat en la nostàlgia i assegura que el relleu generacional ja està en marxa.

Jordi Fàbregas director del Tradicionàrius. Fotografia: Josep Tomàs

Quin balanç fa dels 30 anys del Tradicionàrius?
30 edicions és una tercera part de la vida normal d’una persona, o una miqueta més, i vol dir que han passat moltes coses des que vam començar el 1988. Vist amb perspectiva l’opinió dels diversos factors i agents implicats és que hi ha hagut un canvi substancial de la proposta de música folk i d’arrel del país, que és l’objectiu primer pel qual una sèrie de grups vam decidir començar aquesta aventura.

Un canvi organitzatiu o musical?
Sempre han estat més coses.. Els primers anys quan vam entrar aquí això era el Centre Cívic L’Artesà amb els seus treballadors, que eren funcionaris de l’ajuntament. Vam tenir la sort que hi hagués el Pep Fornés de director, li vam explicar que volíem fer un festival però no de cap de setmana sinó un festival llarg per tenir presència a la ciutat i al país i sempre ens va donar facilitats. El primer any ho fèiem al bar i eren uns concerts i el darrer dia un ball folk però sempre preteníem fer més coses: presentacions de llibres, ballades, tallers d’ensenyament i construcció d’instruments… Hem pretès cobrir totes aquestes parts que rodegen el fet artístic que suposa pujar damunt d’un escenari. Però clar, en aquest sector que era tan precari el fet de dir ‘comencem a fer’ volia dir començar que tot s’havia de construir gairebé des de zero i vam aportar el que vam poder: vam fer una discogràfica, fotografies, mètodes per tocar, mirar com es presentaven els productes… per exemple al 1988 la gralla ja es coneixia una mica però només feia 8 o 9 anys que s’havia començat a treballar en la seva recuperació, s’havien de fer mètodes, classes…tot això sempre ha envoltat el que és la programació pròpia del festival i ho hem tingut sempre que hem pogut fins ara.

Ha variat molt l’objectiu cada vegada que abordeu una nova edició respecte les del principi?
L’objectiu bàsic és el mateix: hi ha una sèrie de músics, creadors, artistes… que estan treballant la música des de la perspectiva de la música d’arrel, música tradicional, i volen ensenyar la seva feina amb l’interès que es presenti amb una qualitat i una posada d’escena que no desmereixi la d’una altra part de la cultura musical o de la cultura en general del país. Hem volgut que això es normalitzés i potenciar els grups que es mouen en l’àmbit dels Països Catalans, des de la Vila de Gràcia i Barcelona, Catalunya, País Valencià, les Illes, la Catalunya Nord, l’Alguer i poder-ho ensenyar amb normalitat, que es parli d’aquest tipus de música i que el Tradicionàrius serveixi d’altaveu amb la pretensió que si algú es vol fer una idea del que està passant en aquest terreny, -no dic que assisteixi a totes les sessions, tant debò-, tingui una certa constància a l’hora d’assistir a un cicle del Tradicionàrius, que es pugui fer una idea de les propostes artístiques actuals de la gent que està treballant en aquet sector. Això és igual en la primera edició que ara, amb l’afegitó que a finals dels 90 vam incorporar el fet d’anomenar-lo ‘festival folk internacional’, perquè si tenim l’ocasió de presentar grups que són germans pel que fa intencions i els podem portar doncs els programem al festival, grups no només de l’àrea lingüística del país sinó per extensió d’arreu.

Per aquest motiu va passar de definir-se com un festival “de música tradicional popular” a un festival de “folk internacional”?
Hi ha hagut vàries fases, els primers anys era Tradicionàrius, fèiem el festival aquí i marxàvem i això continuava com a centre cívic. El 1993, quan vam fer l’acord amb l’ajuntament de Barcelona per poder gestionar aquest espai això es va convertir en el Centre Artesà Tradicionàrius (CAT), no només eren els tres mesos del festival sinó tot l’any, a banda de poder fer més cursos, tallers, activitat regular… Aquest punt de referència que buscàvem el vam començar a tenir i durant els anys 90 també programàvem grups de fora durant l’any, no durant el Tradicionàrius, es convertia en un fet normal i el pas següent era incorporar-ho al Tradicionàrius i per això li vam modificar el nom.

Més enllà de la qualitat musical, quins criteris seguiu a l’hora de programar?
Hi ha diferents punts: el primer és que per sort hi ha producció, renovació de grups, la gent veterana continua aguantant i apareixen grups joves amb propostes noves i ens n’anem assabentant durant l’any, això és una primera visió dels que formem part de la junta del CAT, d’altres ens arriben directament de gent que sap que programem i ens ho fan saber. Les sessions de divendres consistien en un concert doble, primer el concert i després el ball, això ho hem modificat i ara els divendres es fa el concert i els dissabtes al vespre unes sessions de ball més llargues, anem variant per ensumar quina complicitat tenim amb el públic perquè al final el que volem és que vingui gent. En aquest aspecte tot va canviant una mica, la manera d’informar, els gustos de la gent, fer pagar entrada (des de la tercera o quarta edició), cosa que en el seu moment va fer de filtre, és una tarifa baixa pel producte que s’ofereix, havíem fet un abonament de temporada però vam veure que el funcionament no era significatiu, hi ha descomptes de tota mena… fer pagar entrada va representar un debat intern però pensem que un espectacle s’ha de valorar i que la gent va a veure quelcom que en certa manera és irrepetible.

Abans si la gent no venia al festival li costava de trobar aquests grups escampats pel territori, ara per sort hi ha una programació bastant assídua en les poblacions i en el festival pretenem que passin coses singulars, que si ve un artista presenti quelcom gairebé únic, per exemple a la Maria del Mar Bonet li vam demanar que preparés un repertori centrat en el seu treball sobre la música d’arrel que ha fet tota la vida, actualment està fent molts concerts pel 50è aniversari als escenaris però el concert que va fer aquí era especial, irrepetible. O el grup que va guanyar el concurs Sons de la Mediterrània d’enguany que es diu Criatures, un duet format per acordió i gralla, van presentar el disc però amb un grup de col·laboradors, te’ls trobaràs tocant a altres llocs però no amb l’estructura que portava aquí, intentem que passin aquestes coses. Hem anat creant una marca d’identitat i estem tots lluitant perquè el que oferim tingui repercussió a l’exterior, han passat 30 anys i continua sent una batalla dura.

Fins a quin punts us han ajudat els mitjans i les xarxes socials en aquesta tasca de ressò?
Són dues coses diferents, els mitjans estàndards tenen el problema que pot tenir tothom de la manca d’espai, del paper que flaqueja, la manca de pressupost… en tots aquests anys hem perdut finestres, per exemple de la televisió pública, el Rodasons era un programa petitonet però regular, això s’ha anat perdent i nosaltres, dins d’aquest apartat, ens hem quedat una mica orfes. Ara, d’altra banda hi ha la possibilitat d’informació de les xarxes socials i aquí sí hi posem esforç i intentem estar al dia i donar informació, però reconec que hi ha uns costums establerts. Abans et podries trobar gent de L’Horta Sud de València que quan TV3 arribava al País Valencià veien el programa Rodasons i sabien el que passava, això s’ha escapçat, és allò que diuen que en cada rentada perds un llençol, doncs n’hem perdut uns quants.

Quina ha estat la contribució del festival al panorama musical català?
M’agradaria pensar que ha estat la de dignificar els concerts i les propostes artístiques dels grups que fan música d’arrel i tradicional, això de mica en mica ho hem anat aconseguint. Per mi també és important quelcom que passi en l’àmbit d’un bar o de la taverna del bar d’aquí, molt informal, però que tingui una qualitat com en un escenari i això dins d’aquest sector de la música tradicional, com que la gent moltes vegades l’associa amb quelcom funcional en el sentit d’acompanyament de cercaviles, de coses de carrer i festa i espai transversal, a vegades aquesta posada en escena no s’ha cuidat. En canvi, nosaltres amb la sala que tenim hem intentat que això tingués un nivell i no desmereixés cap altra sala” comercial” que hi pugui haver a la ciutat o al país. L’opinió del sector musical del país i del públic en aquest aspecte crec que això ho valora, m’agrada pensar que hem contribuït a la normalització d’aquest sector.

El folk juga un paper residual en la música actual o té l’avantatge de tenir el factor lúdic i de ball i, per tant, és intemporal perquè apel·la a un instint de diversió, d’alliberament, de desfogament?
Si mires les propostes de grups de pop, rock, folk-rock, jazz-folk… el terme folk’ s’ha incorporat a moltes propostes i fins i tot està passant una mica allò que passava a Europa, que hi havia un cantautor que apareixia amb una guitarra acústica i ja era folk. En certa manera la paraula ‘folk’ s’ha incorporat al llenguatge com a proposta artística i suposo que per aquests altres sectors musicals o culturals el fet que hi hagi unes sonoritats diferents els dóna un element de singularització i s’han anat a buscar propostes obertes, enguany vam presentar coses arriscades de música electrònica amb folk, per exemple una big band de jazz barrejat amb una estructura de folk.

Aquests propostes han tingut bona acollida?
Sí, el dia que ho hem fet sí però són coses que costen de circular perquè normalment engegues la ràdio i no les sents, per tant l’oïda i el costum de la gent es va fent dia a dia, si tu només sents un tipus de música pels mitjans és difícil que vagis a buscar una proposta mínimament arriscada. Hi ha gent que ho fa molt bé, tècnicament en saben molt i es poden permetre el luxe de fer aquesta part experimental dins de la proposta musical del país, però amb un regust de música d’arrel i de la terra.

Cal rejovenir el públic? El folk pot ser o es pot vendre com a modern/actual pels públics més joves atesa la gran oferta de què disposen i més tenint en compte la caiguda de la indústria i el canvi en els hàbits del consumidor?
Això ha caigut, la gent continua fent discos com a targeta de presentació però pengen un tema al Youtube o a la xarxa i ja circula, és molt ràpid i immediat…

No hi ha el risc que els joves us puguin percebre com quelcom vintage, tradicional, antic?
Seria un gran error… Actualment hi ha gent jove que fa propostes molt obertes dins de la música en general, és un camí i la música d’arrel i tradicional els pot permetre investigar sons usant ordinadors, electrònica… Això és majoritari? No, sí hi ha una sèrie de gent que s’ho estima i ho treballa, fa la seva feina i la vol ensenyar, la gran batalla és trobar una continuïtat. Ara mateix el duet Criatures, que porta acordió i gralla, és arriscat, ha publicat un disc amb col·laboradors, han anat a buscar diferents agents que intervinguin en la seva proposta, ho fan amb un nivell alt i es belluguen molt, veurem què passa, és gent jove amb moltes ganes. O l’Orquestra Trama, gent jove que està fent ball folk molt animat i participatiu, tot això està passant en aquest moment i són gent molt jove, no són gent com jo o el Jaume Arnella, que també hi som però es constata la renovació de públic i músics.

El perfil de públic és variat?
Jo veig que sí, si el grup és jove té més públic jove, aquest element de curiositat… de veure què passa i la feina que hem de tenir nosaltres com a entitat és saber crear aquesta curiositat per saber què passa.

Ara hi ha un boom, una excessiva oferta de festivals. Això us condiciona o no perquè teniu un target molt concret en un sector especialitzat?
Quan vam començar a l’hivern no hi havia cap altre festival, després va aparèixer el Barnasants de música d’autor i el Festival del Mil·leni, parlo del cicle normal del Tradicionarius de gener a Setmana Santa i ara l’espai s’ha ocupat però al marge d’això hem potenciat moltes programacions fora d’aquí, per exemple amb el Tradicionàrius al territori, i passen coses a Olot, a Calaf, a Sant Boi de Llobregat, a Arguelaguer… Quan vam començar, i fins a meitats dels 90, la gent havia d’estar al cas del que passava al Tradicionàrius, ara tens la sort que un grup te’l pots trobar al Garrotxinàrius a Olot o al Folkestoltes de Girona, està molt bé que passi això, al festival l’esforç que hem de fer és que passin coses singulars: va venir Eliseo Parra, un home que ha viscut al País Valencià, a Barcelona, ara a Castella a la frontera quasi amb Portugal, i va venir i va tocar presentant una retrospectiva, una visió de la seva història musical i només ho va fer aquí, busquem aquesta singularitat. Per exemple, el grup Urbàlia Rurana del País Valencià va presentar el seu disc aquí com a estrena o Quico el Celio, el Noi i el Mut de Ferreries amb la banda La Lira Ampostina, un concert del Tradicionàrius que vam fer a l’Auditori de Barcelona, un concert únic. Intentem buscar aquesta especificitat.

Com veieu l’oferta musical de la festa major de Gràcia els últims anys i en general al barri? Falten locals i atreviment?
Nosaltres proposem la Plaça del Folk amb acord amb l’ajuntament i la Fundació de la Festa Major, on hem intentat tenir una mica de segell propi, de programació dins de la festa. Les programacions dels carrers queden a criteri de festa dels veïns de tota la vida, fa anys hi havia grans concerts per exemple al carrer Bailén, sarsuela amb teatre, conjunts… això es va eliminar però també es feien concerts de cançó a l’Oratori de Sant Felip Neri i es van deixar de fer. És un equilibri entre les possibilitats que hi ha cada any, l’oferta musical i l’assistència de la gent.

S’ha massificat…
Si s’anuncia, si es singularitza, la ciutat es converteix en un pol d’atracció turística important i hi vénen milions de persones i s’escampen per la ciutat quan deixen de fer les fotos. Gràcia té molt atractiu i és normal que passi, l’oferta musical tampoc l’he analitzat a fons, la meva impressió es que cada carrer fa el que pot d’acord amb els veïns, que intenten mantenir una activitat pròpia que s’ha de compaginar amb el circuit d’entrar per un lloc i sortir per un altre. Analitzar això no em toca a mi.

Quines activitats teniu previstes durant la festa major?
Com a CAT ja hem treballat amb dos actes en concret: un va ser a la inauguració amb una formació excepcional, els Ministrers de la Vila de Gràcia, que van fer una música per l’acompanyament de les autoritats i va estar molt bé, va ser una col·laboració entre l’escola de músics de l’Orfeó Gracienc, gent dels tallers del CAT i de les colles de cultura, va ser emocionant. L’altre acte es va produir en del marc de la programació de l’envelat i dins de les propostes de ball folk que es van fer al maig n’hi va haver una en col·laboració amb la Montserrat Garrich: una intervenció amb el grup Marsupialis, que va presentar l’espectacle ‘El meu besavi va anar a Cuba’, un compositor emparentat amb Felip Grau i la Vila de Gràcia… Al juny dos vam acollir una exposició comissariada pel Pep Fornés aprofitant imatges de la festa major de 1935, i també els tallers del CAT, així com la festa final del trimestre a l’envelat, als jardinets. I com a colofó durant els dies de la festa major, a l’espai que coordinem a la Plaça del Sol/Plaça del Folk hi ha dos actes que hem proposat a la fundació: el diumenge 20 d’agost, seguint el fil argumental del disc de La Trinca ‘Festa major’, hem proposat a la Cobla Lluïsos de Taradell que facin una lectura del disc, passaran coses des de la tarda fins a la nit de tot un dia de festa major, ho han adaptat i serà molt participatiu; i un altre acte amb la col·laboració de la fundació i el districte de Gràcia és un concert per recordar els concerts de cançó, els recitals, els festivals de cançó en què havien tocat a l’envelat històric dels anys 60 gent com Quico Pi de la Serra, Raimon, Llach, Maria del Mar Bonet… es concretarà amb un festival de cançó, un concert de cançó amb Pi de la Serra presentant els seus temes per recordar aquella història i a la segona part el grup Coses i la Cobla de Sant Jordi oferiran una nit específica dins dels actes del bicentenari dins la Plaça del Folk/del Sol.

Quins músics li han impressionat més a nivell artístic i personal?
Per aquí ha passat i està passant gent molt important, sempre reivindico la gent que està al peu del canó, dins dels actius del país que crec que hauria de ser patrimoni nacional de Catalunya hi ha el Jaume Arnella, una persona que és important, musicalment també i és militant i està i ha estat al peu del canó, ha obert moltes vies de comunicació i participació dins d’aquest sector. Ens va deixar fa uns anys la Maria Laffitte, que tenia una veu impressionant, han vingut des de l’Aly Bain, un músic excepcional, el Kepa Junkera, un monstre, te’l pots trobar aquí assegut a les escales tocant o muntant un pollastre impressionant d’una gran força i qualitat… Dir noms és complicat perquè per mi tots són importants, haver conegut un gran músic com pot ser Phil Cunningham o l’Aly Bain o el Martin Carthy amb el Ruper Ordorika, per mi Carthy és un mite de la musica mundial… tot això m’ha marcat, uns referents sí que pots tenir però tampoc m’agrada gaire mitificar. Prefereixo el treball i la lluita del dia a dia i en aquest sentit citaria el Marcel Casellas, que inventa coses cada dia, el Carles Belda, el Tito Pelàez que està tirant endavant la Casa Folk del Pirineu, o Toni Torregrossa d’Urbàlia Rurana al País Valencià… persones que estan al peu del canó, que piquen pedra cada dia, que penquen pel que els agrada i no es cansen.

Quin és el futur del Tradicionàrius i quines són les seves assignatures pendents?
Hi ha les bases suficients perquè el Tradicionàrius continuï treballant, no hem pres cap decisió espectacular però enguany hem fet activitats sis mesos per celebrar aquests trenta anys. L’any vinent tornarem a les vies normals de fer el Tradicionàrius durant el primer semestre de l’any, estem treballant, el work in progress, treballant el dia a dia a veure com anirà. Pel que veiem i intuïm mentre tinguem l’aval i la complicitat de la gent i també d’una part del sector institucional que dóna suport a la iniciativa des dels primers temps, tant l’ajuntament com la Generalitat, en aquest aspecte el Tradicionàrius ha de continuar i té llarga vida, de fet el relleu generacional artísticament ja s’està produint.

Text: Carles Batalla