Joan Abellà: “Vull que tothom pugui gaudir de Gaudí sense pressa”.

Després de vuit anys com a director del Poble Espanyol i set i mig de gerent al MACBA, a Joan Abellà (Pont d’Armentera, 1971) l’encàrrec de pilotar la rehabilitació de la Casa Vicens i convertir-la en un projecte cultural li va arribar “en un moment professional adequat en què m’interessaven nous reptes”. Escala, lavabos, ascensor, aire condicionat, cafeteria… En qualitat de director general d’una iniciativa impulsada per MoraBanc, Abelló explica que hi ha un nombrós equip que hi treballa intensament i a contrarellotge des de fa més d’un any per poder complir amb el termini d’obertura a la tardor.

Joan Abellà. Fotografia: Cedida.

Ens pots resumir breument la història d’aquest edifici?
És bastant particular, comença amb el senyor Vicens, que rep en herència la finca de la seva mare, ell era un corredor de borsa de l’època, encara estem investigant la seva connexió amb Gaudí perquè ens queda una mica diluïda, Gaudí té en aquell moment 31 anys…

No era molt conegut encara…
No és un arquitecte de referència però tampoc n’hi havia tants de referència en aquells moments, i ja és el president de la secció d’art de l’Ateneu Barcelonès, ja és algú, ha fet algunes coses com per exemple la nau de Mataró però no ha fet cap obra major. El senyor Vicens li acaba encarregant aquest projecte per enderrocar la casa que li havia deixat la seva mare, que en aquells moments era al carrer Carolines, cantonada amb Aulèstia i Pijoan, és una casa que projecta al 1883 i entrega els plànols aquell mateix any a l’ajuntament de Barcelona, que triga tres mesos en donar-li el permís i lliura la casa al 1885. Sabem que triga dos anys en construir-la i la fa contra una paret mitgera en la qual al costat ja hi havia una construcció, el senyor Vicens l’usa com a casa d’estiueig, per això està configurada així: entres per la porta principal que dóna al menjador, puges cap a dalt fins que arribes a unes golfes i després al terrat.

Quants metres quadrats té?
En aquell moment no massa. Al 1899 mor el senyor Vicens i la seva dona ven la casa a la família Jové, que la mantindrà a les seves mans fins al 2014, per tant hi viuen més de 100 anys. El 1925, un any abans de la mort de Gaudí, li encarreguen una ampliació perquè compren la finca del costat i li demanen que en faci l’ampliació, però ho refusa perquè en aquell moment està obsessionat amb la Sagrada Família, viu al Parc Güell, cada dia hi passa molt a prop perquè va a missa a la Plaça de la Virreina, a l’església Sant Joan i li encarreguen l’ampliació a una persona que té contacte amb Gaudí, Joan Baptista Serra de Martínez.

Era una casa en què es pujava verticalment i després de l’ampliació passa a ser una casa que es divideix en tres per poder-hi viure tres famílies i tot l’any, l’escala que estava al mig la posen al costat per tal que les plantes siguin molt més diàfanes, el que veiem ara a fora és la configuració que es deixa al 1925. Des de fora l’ampliació segueix una unitat, fins i tot quan puges a la coberta veus que hi ha dues torres més amunt que segueixen exactament el ritme de la casa. Acaben comprant més finques cap a la Riera de Cassoles, fins al carrer Príncep d’Astúries i fan un jardí immens al voltant. No és fins als anys 50 que es comença a restar metres a la finca, la configuració màxima és una finca molt gran que té una capella a la cantonada de Carolines amb Príncep d’Astúries feta per Baptista Serra i s’acaba posant la capella en un lloc on brollaven unes aigües que es tornen miraculoses, hi ha un senyor que fins als anys 60 les explotarà en nom de Santa Rita.

Quin és el seu valor artístic i la seva importància en la vida de Gaudí? Es pot qualificar com a obra menor?
És el vuitè patrimoni de la humanitat que hi ha a Barcelona, cinc dels quals són obres de Gaudí, no sé si parlar d’obres majors o menors però sí sabem que és la primera casa i això per mi és molt impactant, imagina’t la il·lusió que li fa a un arquitecte l’encàrrec de la primera casa, em van impressionar tots els dibuixos que fa a la facultat abans de llançar-se a fer cap projecte, en què pensa, com pensa… Aquesta casa, tot i que no és de les dimensions d’altres coses que farà després i no és un repte estructural com d’altres, ja es veu que és la casa d’un arquitecte que transforma molt, que fa el que portava al cap, no el que veia que es feia al seu voltant, sí que transforma i en ser la seva primera casa hi ha coses que aquí prova que després veiem en altres obres que desenvoluparà.

Per mi el més original que té en relació a altres obres és l’interior i la quantitat d’ornaments i detalls que hi posa, un dels reptes museístics que tindrem és posar en valor tots aquests detalls per veure com l’obertura determinada que fa de les finestres després la provarà al Parc Güell i aquesta obertura li dóna molta més amplitud, com la manera de fer els distribuïdors és una forma amb la que no perd gens d’espai i li dóna molta més amplitud, com s’inventa una cascada just davant d’una galeria perquè quan corri l’aire et refresqui, tots els detalls que hi ha al fumador, tenint en compte que ell no havia viatjat mai però veu fotos de llocs d’Orient i s’imagina una arquitectura que en aquell moment no es feia aquí, com cada un dels sostres és diferent, els esgrafiats, com posa terrazzo continu que, pel que em diuen, en aquella l’època només es feia a Venècia… això prova una manera de treballar i ens dóna pistes sobre les seves obres posteriors.

Me l’imagino com un director d’orquestra que comença a provar els primers violins, segons violins, artesans d’aquí i d’allà i d’aquesta pròpia casa en surten dues patents: una forma de fer paper maixé com a elements de rajola i unes portes corredisses amb uns rails a terra… el que el distingeix és aquest mètode treballar amb artesans i acaba provant des de les rajoles fins al paper maixé o les decoracions al sostre, la forja…

Fotografia: Pol Viladoms.

Tots aquests detalls i innovacions justifiquen el motiu pel qual és considerat un dels primers exemples de la renovació estètica de l’art i l’arquitectura que va tenir lloc arreu d’Europa a finals del segle XIX? En quin sentit és trencadora la Casa Vicens?
Sí, ho és també per les policromies a la façana, que és el que tenim més vist, en aquells moments els habitants de la Vila de Gràcia quan veien això al 1885 devien pensar que s’havia begut l’enteniment, també aquesta forma de construir una casa, surts a fora i veus tota aquesta ornamentació que després veurem d’una manera evident en altres obres del Modernisme i aquí s’està gestant, per època no sé si es pot parlar de Premodernisme, són els mil i un detalls amb els quals construeix la reixa, que és poc convencional i inspirada en la pròpia natura que es troba al jardí. Tot això és molt estrany per aquella època i trenca amb el que es feia arquitectònicament.

La família Jové hi va estar vivint fins al 2014?
Sí, des del 1899 hi van estar vivint, no sempre continuadament tota la família perquè eren dos apartaments, en el tercer s’hi podia accedir de forma que no interferia amb els altres, en alguns moments havia estat llogat a famílies i a institucions, en determinats moments hi havia estat Cavall Fort a les golfes, la família del senyor Alsius i al soterrani existia un altre espai on no s’hi vivia però s’hi feien altres activitats, festes… ha estat una casa molt viscuda.

I què succeeix al 2014? Se’n cansen i decideixen vendre-la?
No conec exactament la història de la família però m’imagino que el que acaba passant és que estàs convivint tot el dia amb un patrimoni de la humanitat, que d’una banda és molt bonic però de l’altra és una obligació constant d’anar mantenint una joia que costa molt de conservar i ara ens passa a nosaltres, estem adaptant tota la casa als usos que ens demana avui en dia la normativa per poder-la obrir al públic, és una casa que està concebuda en un moment en què hi ha aigua corrent però no electricitat… Se’ls fa una càrrega massa pesada per no poder-la adaptar als usos de cada moment, busquen comprador, MoraBanc creu que és una bona inversió i té la sensibilitat suficient per comprar un patrimoni de la humanitat, la proximitat amb Barcelona els resulta llaminera, veuen que hi ha possibilitats d’obrir-la al públic i fan la inversió.

A quin ritme va el projecte de restauració i rehabilitació i com s’ha concebut?
La filosofia amb la que estem fent la rehabilitació es basa en recuperar al màxim l’esperit de la casa de 1883, la casa tal i com la fa Gaudí i al mateix temps adaptar-la al 100% a l’accessibilitat que avui necessita una casa oberta al públic. Això significa posar entre la part de Gaudí i la part de Baptista Serra una escala i un ascensor, això ens ho permet el que fet que hi hagués l’ampliació de 1925, Baptista no va imitar els interiors, no va voler fer un fals Gaudí, aquestes sales, per dins, són gairebé blanques d’exposicions i ens permetran explicar constantment la part de Gaudí amb una escala i un ascensor al mig. No volem que només s’ensenyi una casa sinó que sigui un espai on puguem fer activitats al voltant.

Fotografia: Pol Viladoms.

Com s’estructuraran les visites i quina serà l’oferta d’activitats?
Això ho explicarem millor al juny… no sabem com estava moblada perquè no tenim fotos, i una de les primeres decisions que vaig prendre va ser no moblar la casa, això ens permetrà fer intervencions dins les sales que donin l’oportunitat a joves dissenyadors de moblar-les temporalment i treballar amb exposicions temporals que ocupin aquests espais, fer exposicions permanents i temporals. Treballarem molt sobre tres eixos: la pròpia casa, el context sociopolític i cultural en què es concep la casa i aquest primer Gaudí, com estudiava, aquest primer Gaudí més desconegut.

S’ha decidit com es faran les visites guiades?
Ara estem acabant la pell museogràfica, que explicarà algunes coses i hauríem de ser capaços que la gent passegés per la casa i en sortís amb molta més informació de la que ha entrat però soc molt amant de les contextualitzacions, que algú et rebi i et digui bon dia és essencial. D’altra banda, tenim una casa i no un temple, amb això ens podem diferenciar i per tant és molt important que algú et digui què hi veuràs, això està inclòs al preu de l’entrada, si després vols fer una visita amb molta més profunditat ho estem acabant de dissenyar i no excloem coses molt més especialitzades, fer xerrades, conferències… per sort ens estem trobant tot un món al voltant de Gaudí que té moltes ganes que hi hagi determinades activitats. No tot està escrit sobre Gaudí, al contrari, tindrem una bona oportunitat d’anar descobrint el personatge. Ho intentarem.

Heu pensat en un perfil concret de visitants, és a dir, està més enfocat als turistes o també vol ser un reclam pels graciencs i barcelonins?
Sí, no renunciem a la gent de la ciutat, els locals, de fet el que vull és que puguis gaudir, valgui la redundància, de Gaudí sense pressa, d’aquesta manera no renunciem als nadius, s’organitzaran activitats que ens aniran bé quan no sigui temporada d’alta i farem activitats perquè vinguin també la gent d’aquí, la premissa és: no renunciem als nadius i ens dirigim també als turistes que ja han visitat la ciutat més de dues vegades, perquè és un públic que ja existeix busca llocs on pugui menjar i comprar peces de disseny, és un públic més especialitzat i també intentarem anar a buscar determinats públics a través d’intervencions d’artistes més contemporanis que segueixin els circuits culturals sense oblidar els públics de proximitat, vull dir, els del voltant: una de les primeres accions que volem fer és convidar a visitar la casa a la gent que viu als voltants de la casa i ha patit durant aquest llarg any les obres.

Us heu marcat un calendari concret fins a l’obertura en el sentit d’anar presentant i/o descobrint detalls de mica en mica?
Les obres manen molt, primer hi van haver unes consolidacions de la façana i les soleres internes i vam començar la rehabilitació definitiva el 19 de setembre del 2016, en principi tenien una duració prevista d’un any, ja ens situem al setembre d’aquest any, no ens comprometem amb cap data concreta perquè és una restauració molt delicada, a la tardor sí que l’acabarem d’entregar i això marca molt. Ens hem marcat que, si tot va bé, al juny farem una presentació a la premsa a dins de la casa encara que la restauració no estigui acabada, pensem que seria molt interessant ja ensenyar-la molt consolidada i llavors allà anunciarem la data d’obertura, que serà al voltant de la tardor.

Fotografia: Pol Viladoms.

MoraBanc vol generar reflexió patrimonial del històric local i mundial de l’edifici. A quina conclusió ens hauria de fer arribar aquesta reflexió?
A la conclusió que val molt la pena recuperar per a tots els públics aquest tipus d’edificis si en tenim l’oportunitat, ja que estan catalogats d’aquesta manera, tampoc hi ha tants edificis que siguin patrimoni de la humanitat, no hem d’oblidar que han estat passes dins de la cultura que ens pertanyen a tots, per mi la reflexió és que quan tens un patrimoni mundial és això, un patrimoni de tota la humanitat i això és una reflexió en si mateixa. També en volem obrir una altra sobre com es pot obrir un patrimoni mundial dins d’un barri com Gràcia en un moment en què, d’una banda el 2017 ha estat declarat l’any del turisme sostenible per les Nacions Unides i, de l’altra, Barcelona està debatent a fons el model turístic i això ens porta a intentar concentrar-ho tot en el lema de ‘gaudir de Gaudí sense pressa’, que al final és un Gaudí que l’hem de regular una mica perquè tothom que tingui ganes el pugui visitar, la gent que viu a la ciutat fent activitats, fent que els turistes reservin l’entrada amb antelació per no generar cues… a veure si ens en sortim, no és fàcil.

Coneix anècdotes d’aquests 130 anys de vida de l’edifici?
Ho hauríem de preguntar a la família que hi va viure… personalment trobo molt apassionant com concep la casa Gaudí, la cascada que ara s’ha perdut i es situa just davant per refrescar i aquesta font on damunt situa un sistema d’aigua que s’acaba entelant, allò modern que acaba resultant el disseny de totes les formes que proposa i què devia pensar el senyor Vicens… un sistema de portes que per un japonès semblen mig orientals però són molt modernes, és curiós com aquesta deu subsisteix quan la finca es divideix per la meitat, i com la gent hi va amb devoció buscant aquestes aigües a Santa Rita, perquè cada any la família obria la casa al públic i la gent hi anava en una mena de devoció a portar-li una flor i resar-li, perquè és el patró dels impossibles.

Quina va ser la relació personal i professional de de Gaudí amb Gràcia?
El Parc Güell és a Gràcia, el gran projecte de Gaudí. Quan fa la Casa Vicens el Passeig de Gràcia s’està construint i encara és molt obvi que és la vila de Gràcia, quan se li encarrega el Parc Güell encara és Vila de Gràcia. Quan se li encarrega la Sagrada Família viu al Parc Güell i passa cada dia per Gràcia, s’atura a l’església Sant Joan i després va cap a la Sagrada Família.

Fotografia: Pol Viladoms.

Existeixen altres peces a descobrir o reivindicar de Gaudí a la ciutat?
Em sembla que queden molts pocs edificis no oberts al públic, no està oberta ni Les Teresianes ni la Casa Calvet, per sort el seu llegat ha estat molt potent i hem vist que faltava una peça que no pel fet de ser la primera és la més important però sí permet lectures més completes. Hem volgut recuperar el màxim possible el que feia i com ho feia Gaudí i què tenia al cap en el moment i ara esperem que la gaudeixi tothom.

La restauració sorprendrà al públic? Trobaran un Gaudí que no coneixien o una vessant seva que no coneixien?
Espero que sí, trobaran una casa que els sorprendrà, només pel fet de treure-li segons quins volums que l’havien transformat històricament ja l’allibera. Quan la gent la pugui encerclar visualment, sí podem fer que el públic tingui context i entri tal com s’hi entrava, per la porta, fer-la pujar tranquil·lament fins al terrat i després poder-li explicar amb poca parafernàlia i una pell museogràfica molt senzilla que no amagui l’arquitectura la història de la casa, quines vicissituds té, què passa a Barcelona en aquells moments, com es transforma la ciutat, com la casa tenia uns jardins immensos i preciosos però acaba reduïda perquè nosaltres l’hem acabat limitant, l’urbanisme d’ aquesta ciutat a vegades ha estat molt respectuós però als anys 60 es va cobrir de glòria amb algunes coses.

I després sorprendrà veure com amb molt poca cosa la gent aprecia els mil i un detalls que Gaudí va fer, i que ho va fer perquè la bellesa ens fa millor persones, enlloc de fer una galeria normal hi va posar rajoles, amb dibuixos molt ben fets a sota, una font que al damunt té una teranyina que s’omple, l’aigua puja cap a dalt i quan bufa el vent tens la sensació que estàs més fresc i quan el sol hi tocava veies l’arc iris perquè es com una teranyina que es va omplint d’un tel d’aigua. Per què Gaudí feia tot això? Perquè pensava que les coses havien d’estar ornamentades d’una determinada manera per produir bellesa, que la bellesa feia que la gent visqués millor, un sentiment estètic que després es veu al Passeig de Gràcia i a tota la ciutat.

Text: Carles Batalla.