Entrevista: Roberto Lahuerta “El cine de barri era el que tenies al costat de casa”.

Reberto LahuertaRoberto Lahuerta és un apassionat del cinema, de les històries que s’expliquen a la pantalla gran. Ara acaba de publicar un llibre on també s’expliquen històries, però les històries que passaven davant de les pantalles de més de 230 locals de cinema que tenia Barcelona, fins fa pocs anys.

Després de publicar diversos llibres sobre els cinemes a Nou Barris o Horta, ara veu la llum “Barcelona tuvo cines de barrio” editat per Editorial Temporae, un recull d’aquelles mítiques sales de reestrena que un dia van omplir els carrers d’una Barcelona molt diferent de la que podem trobar avui dia. I aquest Sant Jordi a banda de publicar aquest llibre, també veu la llum “Barcelona y sus cines de estreno, repertorio y arte y ensayo“, en aquest cas editat per Quarentena Ediciones, on els protagonistes són totes aquelles sales més petites d’art i assaig, o del que avui anomenaríem cinema no comercial. Sigui quina sigui la vostra sala, avui farem un pas cap enrere al món de les sales d’exhibició d’una Barcelona que ja forma part de la nostra història.

Acaba de publicar “Barcelona tuvo cines de barrio” editat per l’editorial Temporare. Què hi podem trobar en aquest llibre?
Roberto Lahuerta: Doncs en aquest llibre podrem trobar 132 cinemes dels diferents barris de Barcelona. Però per exemple en aquest llibre si parlem de Gràcia, no hi podem trobar els Cines Verdi, i és així perquè tot i que aquesta sala va ser un cine de barri en un determinat moment ha estat bàsicament. durant la majoria de temps, una sala d’estrena, i per tant no entraria dins la tipologia de cinemes de barri. Però cal esmentar que tot i que estem parlant del llibre “Barcelona tuvo cines de barrio” cal esmentar que ja ha sortit al carrer una segona part titulada “Barcelona y sus cines de estreno, repertorio y arte y ensayo” editat en aquest cas per Quarentena Ediciones.

Avui en ple segle XXI si algú que ens està llegint li parlem dels cinemes de barri, i no entén el seu significat, com podríem explicar el concepte a algú que no els ha conegut?
R:L: El cine de barri era el que tenies al costat de casa, hi havia un ambient molt familiar, fins i tot si volies, podies portar el sopar, agafaves la carmanyola, una beguda i a sopar, tot això mentre estaves veient la pel·lícula, una acció que es transformava en un fet molt normal de l’època. Es projectaven sessions de dues pel·lícules, i cal recordar que moltes vegades un mateix empresari tenia diverses sales d’exhibició. Recordo que hi havia un personatge que era el ciclista, que quan la bobina del film arribava al final, l’agafava i amb la bicicleta anava a un altre sala, per poder fer la projecció, i la seva feina era estar tota la tarda donant voltes, i portant cintes amunt i avall, entre les diferents sales.

I tot això el mateix dia?
R.L: Sí, exacte, en el mateix dia.

Barcelona tuvo cines de barrioAixí doncs els cinemes s’anaven intercanviant les còpies?
R.L: Sí, la idea és que hi havia una còpia per a tres o quatre cinemes, era com funcionava. Per exemple, al circuit del barri d’Horta, hi trobàvem el Cine Carmelo i el Cine Unión, eren del mateix propietari, i per tant feien la mateixa programació, això volia dir ciclista amunt i ciclista avall. La duració de les bobines eren d’uns vint o quaranta minuts aproximadament, això volia dir que si n’agafaves una de quaranta, una sala començaven per la segona pel·lícula, i ja tenien el circuit fet. Normalment tenien el temps controlat perquè mentre es projectava una, l’altre viatjava en direcció a la següent sala. De totes maneres algunes vegades l’espectador s’havia d’esperar uns minuts.

En el llibre també diu que Barcelona va arribar a tenir 230 locals d’exhibició cinematogràfica, avui dia aquesta xifra sembla de ciència-ficció…
R.L: Doncs sí i totes les sales funcionaven prou bé, però a més a més, també hi hem de sumar algunes parròquies que el cap de setmana feien sessions cinematogràfiques. I alguns col·legis com La Salle, Els Maristes, que també tenien la seva sala de projecció, com també l’Escola Professional del Clot, i totes elles s’omplien.

Les sales que surten en el llibre en quins anys les hem d’ubicar?
R.L: Doncs el llibre parla de les que hi ha una certa documentació, els cinemes que no surten són els que van funcionar entre 1904 i 1905, com que no hem pogut trobar cap tipus d’informació doncs ha estat impossible incloure’ls. Sí que hi ha algun testimoni que et diu que al carrer Calàbria hi havia hagut una sala… però jo si no tinc un document gràfic, una fotografia o una imatge, doncs he decidit no esmentar-los. Però en total són 233 cinemes que inclouen tot el segle XX.

I tota la recerca d’informació, dades tècniques, fotografies, imatges com s’ha aconseguit?
R.L: La veritat és que jo ja coneixia diverses sales, sobretot les de Nou Barris, Horta, Sant Andreu… i la veritat és que ja tenia molt de material. De fet el primer llibre que edito s’anomena “Els cines de Nou Barris”, un llibre que ja està exhaurit. I la veritat, com que l’experiència va ser positiva em vaig decidir i animar a fer altres llibres sobre els cinemes d’Horta-Guinardó, Sant Andreu i Nou Barris, que eren quaranta-dues sales, només en aquests 3 districtes. Ara potser sorprèn però sí, hi havia moltes sales llavors. I en puc anomenar unes quantes: l’Horta, El Venècia, Els Lluïsos, El Dante, Dorado, Maragall…

Si ens situem a Gràcia, podem parlar dels Cinemes Texas, que en el seu moment va ser també una sala de reestrena, i que posteriorment després del tancament dels Cinemes Lauren Gràcia, va tornar a obrir amb l’essència dels primers anys…
R.L: Doncs sí, aquí el tornem a tenir.

Cine RoxyQuant temps ha necessitat per poder publicar i veure la llum “Barcelona tuvo cines de barrio”?
R.L: És una continuació del treball anterior que ja havia fet. El llibre sobre els cinemes a Nou Barris surt a la llum el 2012, però cal tenir en compte, que fer el primer llibre va costar força. El va editar l’Arxiu Històric de Nou Barris, és un llibre del qual es van vendre es venen forces exemplars, sobre uns 300 i després es va convertir en un llibre força buscat. El 2014 ja veu la llum el llibre dels Cinemes d’Horta-Guinardó amb les quaranta-dues sales. I a partir d’aquí em vaig plantejar, de continuar treballant i fer-ho per barris. Un cop ja vaig tenir tota la informació i ho tenia tot plantejat, em vaig decidir a fer una proposta a una editorial per poder treure tres llibres sobre els cinemes de Sant Martí, Gràcia i Eixample.

Vaig contactar amb una editorial de Lleida, que no va respondre, una de Barcelona en la qual tenien interès però volien fer-ho d’una altra manera, sobre anècdotes, de fet la idea del llibre és que quan la gent el llegeixi, pugui reviure el que va viure en un moment de la seva vida en aquelles sales. La cosa no va funcionar, i la darrera proposta va ser d’una editorial de Madrid, els va agradar i van decidir tirar-ho endavant. Estem parlant del gener del 2015 i cap a la tardor havia de publicar-se el llibre, així doncs, a principi d’any vaig començar l’enviament de material, fotografies, la maquetació, vam donar el vistiplau, es van fer algunes modificacions, i a la tercera tot estava perfecte, i a l’octubre el llibre ja va sortir publicat.

A l’hora d’aconseguir tot el material, sobretot el gràfic ha estat una recerca complicada?
R.L: De fet jo havia visitat moltes d’aquestes sales, i tenia material, i a partir d’aquí va sortint material que vaig poder aprofitar.

Algun cinema o sala especial per vostè?
R.L: Doncs sí que hi ha cines que m’han marcat. Jo havia treballat a Gràcia i a banda del descobriment de les festes de Gràcia, recordo dues sales dels anys 70, concretament el Cine Selecto i el Cine Bosque. Aquest darrer té molta història, i potser l’etapa més trista és l’actual com a multisales…

Cine SelectoI el Bosque sempre ha estat una sala de Balaña?
R.L: Sí sempre ha estat d’ells, de fet el Grup Balaña, va anar comprar multitud de petites sales de barri i va anar canviant el model de negoci. Al Cine Bosque es van estrenar films molt importants, com per exemple “Terremoto” estrenada l’any 1976, produïda i dirigida per Mark Robson, una pel·lícula que recordo molt bé. I en el moment que era una sala d’art i assaig es va estrenar una de les pel·lícules més censurades i prohibides de l’època, estem parlant de “Saló o los 120 días de Sodoma” estrenada. Per a mi aquestes dues sales són les que més m’han marcat, que siguin de Gràcia.

Creu necessari que la memòria d’aquests temps continuï viva, i els que no els han viscut la puguin descobrir?
R.L: Bé no diria que és memòria històrica, sinó memòria personal, de molta gent, i ciutadans que van viure un munt d’històries en aquestes sales. I de fet si parlem del món de les sales d’exhibició, tot aquest món del qual parlem ja no el podrem recuperar mai més.

És a dir, forma part d’una etapa, que mai més tornarà, forma part de la història ja?
R.L: Doncs sí, exacte. Això d’entrar en una sala quan tu vulguis i poder visionar dues pel·lícules això ja és història. De fet hi ha una frase que dèiem la gent dels barris que era “hasta quí hemos visto, ya podemos irnos”. Podien entrar amb el primer film ja començat, després miraves la segona, i després et tornaven a projectar la primera i et quedaves, fins al minut en què havies vist quan havies entrat. Llavors ja podies marxar…

I també cal recordar que molts cinemes com el Selecto, a banda de projectar films també feien varietats, on hi havia actuacions musicals, i tot pel mateix preu d’una entrada de cine, que en aquell temps tenia uns preus d’unes quatre o cinc pessetes.

I ara que després de tota la feina, ja tenim el llibre al mercat, quina valoració en fa? N’està satisfet?
R.L: Doncs sí, la veritat, estic content d’haver pogut publicat “Barcelona tuvo cines de barrio”, sinó no m’hagués llençat a publicar el segon volum, que abans hem comentat titulat “Barcelona y sus cines de estreno, repertorio y arte y ensayo”.

I en aquesta segona part es recullen els cinemes d’estrena i d’art i assaig?
R.L: Doncs sí, aquestes sales eren diferents de les que anteriorment parlàvem. Una sala d’art i assaig eren sales més reduïdes, més petites, on es podien veure films que estaven força censurats, o no pensades pel gran públic, amb títols com “Repulsión” de Roman Polański. En definitiva, era el cinema no comercial.

I la tercera variant seria el cinema de repertori, sales com l’Ars, el Casablanca, on projectaven films que el públic triava. Hi havia un equip que s’encarregava d’escollir i triar quines pel·lícules es projectaven i en general eren bones pel·lícules. Una sala que jo remarcaria molt seria el Cine Spring, ubicat al número 103 del Passeig de la Bonanova del Barri de Sarrià, el Loreto al carrer Loreto molt a prop de la Plaça Francesc Macià, i el Cine Céntrico, que per a mi va ser l’últim refugi on podia anar. Després també cal parlar de la Filmoteca, que encara avui dia funciona.

Quin creu que serà el futur del cinema?
R.L: Jo crec que encara baixarà més el consum cinematogràfic, crec que un factor important és el preu de l’entrada, que crec que és un pèl car. Això, sumada a la gran oferta televisiva que ara tenim, fa que hi hagi moltes opcions d’oci.