ENTREVISTA | MIREIA S. ALBRICH “S’ha de deixar de sexualitzar les obres i l’art”

Per què vau triar el nom de Minerva i quina simbologia té?
És la deessa romana de les arts i la saviesa, patrona (matrona) de les persones artesanes, però a la vegada és la deessa de la guerra: el Projecte Minerva es concep com un espai de reivindicació i lluita per a l’equitat i la igualtat i manté un pols ferm amb el masclisme i les violències.

L’art que feu és inevitablement o necessàriament reivindicatiu?
Hi ha d’haver lloc per a totes les mirades i sensibilitats i no s’exigeix que les obres siguin reivindicatives, ja que els objectius del catàleg són visibilitzar i donar valor a les dones artistes en general. Els projectes conjunts tendeixen a conceptualitzar-se des de la reivindicació i la lluita, sense excloure obres que no ho siguin. Per exemple, a l’exposició “El cos” hi ha obres que assenyalen clarament les violències viscudes i fomenten l’empoderament, però n’hi ha d’altres que parteixen d’una òptica menys reivindicativa.  Com deia Kate Millet i el feminisme de la segona onada, allò personal és polític.

A banda del feminisme, amb quines causes esteu compromeses?
En el projecte hi ha sensibilitats i realitats socials i personals molt diverses, així que intentem buscar aquells punts en comú que ens uneixen. El principal és la nostra condició de dones en aquesta societat i, per tant, resulta lògic compartir el feminisme com a lluita col·lectiva. En alguns grups de treball es poden col·lectivitzar altres lluites, però ja no és en un àmbit global.

El talent artístic femení té particularitats respecte el masculí?
Les experiències vitals de les persones afecten el seu art i la seva manera de veure el món. En l’àmbit artístic, la història de l’art només ha visibilitzat, reconegut i valorat la perspectiva masculina. Actualment, la majoria d’exposicions i d’obres tenen una firma masculina. Els demanem a ells si existeix un art masculí? I si existeix, per què només és aquest el que té valor? Tenen les dones unes experiències compartides pel fet de viure en una societat masclista i patriarcal que exerceix unes violències i discriminacions envers elles pel simple fet de ser reconegudes com a dones? Evidentment, sí. Provoca això que existeixi un art femení? De la mateixa manera que ho provoca en el cas dels homes, de les persones amb una identitat i expressió de gènere no binària o de tantes altres realitats personals diverses i interseccionals.

S’ha de deixar de considerar l’experiència masculina com l’experiència universal i deixar de sexualitzar les obres i l’art. L’art és art i així ho han demostrat totes les dones que han firmat amb noms masculins o han publicat com a anònims; o aquelles persones que s’han fet passar per heterosexuals o han amagat el seu color de pell o els seus orígens. A les dones ens afecten les nostres experiències com a dones de la mateixa manera que ens afecten les realitats que vivim com a persones de classe baixa, persones racialitzades, amb sexualitats no heteronormatives o identitats de gènere no binàries. 

Creiem que pensar que existeix un art femení no és positiu per a la lluita ni per emmarcar una realitat femenina que s’escapa d’un estereotip que ens limita. Les dones som diverses i diferents. Hem d’incloure la nostra mirada perquè seria absurd obviar, pel fet de ser dones, la nostra creativitat i expressió. Rebem discriminació pel fet de ser dones i, a la vegada, la nostra identitat i experiència va més enllà d’aquest condicionant. No podem reivindicar el mateix que ens limita. Existeix una discriminació pel fet de ser dones en una societat masclista i patriarcal i per això ens hem de reivindicar però no creiem que existeixi un art femení. Les Guerrilla Girls es preguntaven que si el febrer és el mes de la història negra i el març el mes de les dones, què són la resta de mesos de l’any? Potser és la pregunta que ens hauríem de començar a fer.

Us considereu artesanes o artistes? O el terme “creadores” engloba els dos conceptes i és més adequat?
El terme “artista” s’ha vinculat sempre a l’elitisme (un cert classisme) i a la masculinitat i no totes les dones o disciplines s’hi poden o volen considerar (de fet, aquelles disciplines més feminitzades han estat considerades “artesania”). Per transformar els imaginaris cal canviar les paraules. Les dones tenen la capacitat creadora més enllà de la reproducció: l’art és creació. Crear poemes, pintures, obres de teatre, crear realitats a través de la interpretació teatral… l’artesania és creació. Les puntes de coixí, per exemple, mai han estat valorades o reconegudes, ha estat una feina feminitzada i si t’hi fixes són veritables obres d’art.

L’art encara és masclista o hi ha hagut avenços en els últims temps?
El món de l’art i els circuits artístics reconeguts i oficials, així com la historiografia i l’aprenentatge artístic, continuen sent masclistes i basant-se en paràmetres androcèntrics. Tanmateix, actualment, podem parlar, reflexionar i debatre sobre aquest tema i la societat i els mitjans de comunicació en fan un cert ressò, sobretot aquells compromesos amb l’equitat i la igualtat. Això ja suposa un avenç. Per acabar amb el masclisme cal parlar-ne i ser-ne conscients: és necessari que la gent vagi a una exposició, a una obra de teatre, a una lectura poètica o llegeixi els resultats d’un premi literari i es pregunti: per què no hi ha dones? Això voldria dir que les coneixen, que saben que hi són, que són bones i que invisibilitzar-les és masclisme. I fomentaria que les galeries, els teatres, els jurats i els altres agents artístics, culturals i socials no permetessin que es fessin exposicions, obres i altres on només hi hagués homes i una perspectiva masculina.

Quins requisits ha de complir una dona creadora gracienca per unir-se al vostre projecte?
Si és dona creadora i està vinculada a Gràcia, ho té absolutament tot per formar part del col·lectiu!