Entrevista a Joan Lafarga.

JL2petita

Quedem al bar del CAT, del Centre Artesà Tradicionàrius, un dels espais we surt a la seva novel·la “El Rellotger de Gràcia” que ara gràcies a l’adaptació de l’Enric Sunyol la podrem veure a l’escenari teatral el pròxim mes d’abril. Joan Lafarga comença a comentar la il·lusió que li produeix veure tot el que està passant i com Gràcia s’està involucrant amb aquest esdeveniment, per a molts, únic i irrepetible.

De fet ja queden gairebé seixanta dies, i en molts projectes diguem que amb pocs recursos normalment, es prepara en quatre dies, en aquest cas a seixanta dies vista, vol dir que el projecte, ha estat molt ben dibuixat. I a més a més es treballa molt en paral·lel, és a dir els assajos i l’escenografia estan en mans de l’Enric Sunyol i la Montse Millà, i ho estan fent molt bé. I a més a més assagen en grups autònoms, per exemple amb els més joves es fa un treball específic per a la dicció, i clar amb els grans ja és diferent, hi ha gent que fa molts anys que fa teatre i ja sap perfectament com projectar la veu, com posar-se en escena, també hi ha una participació de gent coneguda a Gràcia, que han volgut involucrar-se, i per què? Doncs perquè segurament algun dels dies que es farà l’obra, i que això seria l’èxit crec, és que la gent sàpiga que aquell dia, ha d’estar al teatre, hi ha de ser. Seria la nostra victòria.

El poder dur a terme aquest projecte, ha estat possible, perquè han coincidit en el temps una sèrie de coses determinades, que és molt difícil repetir-ho, però al mateix temps m’agradaria pensar que de la mateixa manera, que l’any 20111 Gràcia no tenia una novel·la i va passar a tenir-la, però una novel·la escrita des de dins, també ha passat a tenir una obra de teatre, i una manera de treballar que al cap i a la fi és un patrimoni que queda obert.

Però per començar i saber d’on surt tot plegat, com sorgeix la idea d’escriure una novel·la sobre Gràcia, amb la gent de Gràcia i per a la gent de Gràcia, és a dir com sorgeix “El Rellotger de Gràcia” (Editorial Gregal 2007).
La novel·la té personatges de ficció i en té un de real que és l’Albert Mussons, que va ser un conseller de districte molt estimat i respectat a Gràcia, i la veritat és que t’ho explicaré tal com va ser. El dia que vàrem anar al seu enterrament, va ser un acte d’aquells tensos, que notes que s’ha anat algú important, no tant pel que diuen, sinó sobretot pel que sents en l’ambient. I en aquell moment se’m va començar a passar pel cap, que s’hauria d’escriure una novel·la, on els somnis que havia tingut l’Albert Mussons es fessin realitat. A partir d’aquí, ja vaig prendre la primera decisió, que s’havia de fer, però després vaig pensar qui la podia escriure? I vaig arribar a la conclusió que podia ser jo mateix.

Això va ser així, però vaig preferir no dir-ho a ningú, a partir d’aquí, un dia vaig escriure un article titulat “Tres lliris blancs pregunten per tu Albert”, que es va publicar en el seu moment a La Tortuga de Gràcia, un diari digital que existia en aquell moment, i que és la manera de com comença la novel·la. A partir de llavors sí que ja vaig seguir escrivint, sense presses, però sense comentar-ho, per allò de què si no sortia bé doncs ja no calia dir res, per no tenir la sensació de fracàs. Finalment quan ja la tenia pràcticament enllestida, per casualitat l’Editorial Gregal començava, ens varen trobar, i per això ells varen decidir publicar la novel·la.

I quan de temps va durar tot aquest procés d’escriptura del mecanoscrit?.
Doncs tot el procés va durar uns tres anys, penseu que l’Albert Mussons mor el 2007 i la novel·la es va publicar el 2011. Així que van ser uns tres anys més aviat llargs. Clar has de pensar que hi havia temporades que escrivia amb molta tranquil·litat, però també és cert que quan l’editorial ja em va dir que l’interessava el projecte, llavors sí que hi havia una certa pressió en el temps, que no li desitjo a ningú. Llavors aquí rau la gràcia de la història, la d’imaginar que l’Albert Mussons era l’alcalde d’una Vila de Gràcia imaginàriament Independent, va anar generant històries, que van configurant l’entrellat de la novel·la on conflueixen històries imaginàries amb successos de la Gràcia més real, la de l’Albert Mussons i la de l’Oriol, que és el personatge de ficció…

En haver-hi pinzellades històriques, això ha significat una part de treball de documentació?
Home doncs no massa la veritat, ja que conec força bé Gràcia, ja havia escrit anteriorment alguns assajos sobre Gràcia des del punt de vista territorial, ja que sóc geògraf, i ja havia escrit un parell de llibres com “Gràcia: de rural a urbana”, Història d’un territori” (Taller d’Història de Gràcia 2001), que explica com es forma Gràcia, i evidentment tot això ajuda. En aquest llibre s’explica una mica com sorgeix Gràcia, el seu creixement, com funcionava la seva societat, pensa que Gràcia és una vila que es forma de forma intensa a la segona meitat del segle XIX, que és la que jo explico en el llibre del Rellotger, on i surten personatges reals l’Alcalde Raspall, l’arquitecta Rovira i Trias que és l’arquitecte del campanar i un personatge cabdal a la novel·la que és l’Albert Billeter que és un rellotger suís, que s’instal·la a Gràcia per motius desconeguts i marxa trenta anys més tard.
Aquest personatge el vaig estar seguint i documentant-me molt sobre ell fins a arribar a la conclusió que s’havia perdut tot rastre d’ell, cosa que en certa mesura em va permetre poder jugar amb el personatge dins la història.

JL1 petita

A banda de tot el que ens explica a la novel·la, i que també n’és part d’ella, aquí a Gràcia hi ha aquest sentiment molt arrelat, el fet que es vulgui aconseguir la independència…
Gràcia té una estructura social, com si fos una capital de comarca, si t’hi fixes, Gràcia té un equip de futbol, té una televisió, una emissora de ràdio, uns mitjans de comunicació que expliquen als Graciencs Gràcia, té un munt d’associacions que tenen com a funció millorar la qualitat de vida dels seus ciutadans, i aquesta és una tradició que es remunta ja des del segle XIX, de fet Gràcia neix sobretot perquè tenia un factor important que la Barcelona emmurallada no tenia, que és l’espai, i això feia que pogués créixer amb una certa comoditat, això va provocar que vingués gent de molts llocs sobretot menestrals, de fet Gràcia, mai va ser un territori fabril, sinó que hi havia petits tallers, per tant menestral, hi havia una circulació d’idees prou importants com el republicanisme, una tradició anarquista molt potent, molts ateneus, i tot això que evidentment també passa altres llocs, per a mi hi ha un altre factor determinant que és l’urbanisme, que ho cohesiona tot.  

És a dir els carrers estrets, petits i densos en referència a la població que hi viu, una multitud de places que permeten ser un punt de trobada, de diàleg, genera una capacitat de relació entre la gent, que segurament en altres llocs és més difícil. Això és la meva teoria, evidentment els graciencs no som genèticament diferents que els ciutadans d’altres llocs, però sí que tenim la possibilitat de trobar-nos. I això pot possibilitar més cohesió social.

I quan va haver-hi la possibilitat que la història que explica la novel·la es pogués veure en un escenari que va pensar?
Doncs que sí, només vaig posar dues condicions, una era la de no cobrar res, perquè aquestes coses s’han de fer des de la il·lusió i no des del punt de vista mercantil. A més ningú ho faria cobrant i jo no podia ser l’excepció i la segona era que fos un projecte col·laboratiu. I clar com que al final el projectes’ha fet tant gran, ni que una entitat ho volgués fer ella sola tampoc hagués pogut. Són moltes les tasques que s’han de portar a terme, i per tant cada entitat aporta la seva experiència en el seu camp, i a més també està en el marc de l’aniversari del 150è aniversari del Campanar, i això també ens ha anat bé perquè l’Ajuntament el pogués incloure com un acte més d’aquesta celebració.

I com va ser que l’Enric Sunyol acabés fent l’adaptació teatral?
Doncs la Montserrat Millà que és la creadora de la idea, i em va preguntar si em veuria en cord de fer un guió teatral, i jo vaig dir que no, que això ho havia de fer algú del món del teatre, i aleshores va buscar a l’Enric Sunyol, que va ser tot un encert, ja que és una persona que viu el teatre, en sap i està molt ben relacionat amb aquest món i la veritat escriure molt ràpid, la vaig llegir i em va agradar molt, i a partir d’aquí ja vam tirar endavant.

I ara que ja vàreu poder publicar el llibre, que s’ha fet l’adaptació teatral i que queda ja molt poquet per a l’estrena de l’obra, que li ve al cap quan hi pensa?
Doncs moltes coses, la veritat, però la primera de totes és que sóc un privilegiat, perquè segurament molta gent té obres molt més bones que no l’hi publiquen, i jo vaig aconseguir-ho, i a més a més quatre anys més tard tinc la sort immensa de col·laborar en un projecte que és molt important per a Gràcia. To plegat quan hi penso em sembla un miracle, una idea que va ser pensada i creada fa gairebé vuit anys tingui encara vida, i a mesura que passen els dies veus que la implicació de la gent és cada cop més gran. De fet ja visc pensant en el dia 10, també l’11 i el 12, però el 10 és el dia de la inauguració, el dia on es veurà tota la feina feta.

Fotografia: David Ramon.