Fotografia: Cedida

Nord-americana de naixement però gracienca d’adopció (sempre que la burocràcia ho respecti) Chloe Phillips va descobrir Catalunya en un viatge d’estudis i ara hi vol fer arrels amb la seva música honesta i híbrida que marida pop amb folk i notes de country. D’aparença angelical i veu dolça, improvisa melodies en moments de desconnexió per apropar-se al repte complex de qualsevol artista: convertir les experiències personals en emocions compartides.

L’acollida del teu primer single ‘Barcelona’ ha estat bona?
Sí, em va fer molt feliç l’acollida del meu primer single. Em va fer molta il·lusió poder gravar-lo a la ciutat per la qual la vaig escriure. Va ser un somni fet realitat poder gravar-lo i que la gent el pugui escoltar a l’Spotify.

Ens pots avançar com serà el primer disc?
Serà un so que encara estic definint, però segurament serà una música que no s’ha escoltat mai aquí només pel fet de la barreja del català i l’anglès i les influències nord-americanes que tinc.

Com definiries el teu estil i quines característiques et diferencien?
Crec que el fet de ser dels Estats Units m’ha influït força. De petita escoltava molta música dels cantautors dels anys 70 amb el meu pare. També escoltava molta música del teatre musical de Broadway. Quan era adolescent, escoltava pop a la ràdio i intentava escriure cançons semblants en quant a estructura. A la universitat vaig descobrir la música indie i avui dia l’escolto força. Sóc de un poble petit del sud dels Estats Units i per tant sempre estava rodejada de música country. Crec que totes aquestes coses han influït en la música que escric avui dia. El fet de no venir de Catalunya fa que els grups més coneguts de la música catalana no hagin influït gaire a la meva música.

Quins elements creus que pots incorporar de les teves arrels americanes?
La música folk i country, són dos tipus de música basades en explicar històries personals i honestes. M’agradaria aconseguir fer una música així.

Dius que vols que la teva música digui la veritat i sigui honesta. En quin sentit es pot traslladar aquesta honestedat a la música?
Cada cançó que escric està condicionada per les experiències que he tingut. Molts músics i autors ja ho han dit, però és l’especificitat la que millor arriba a comunicar les emocions que tots compartim. Potser no hem tingut la mateixa experiència però podem sentir una certa empatia, ens podem sentir identificats amb les experiències d’altra gent.

Com és el teu procés creatiu i quina importància dónes a les lletres?
Per mi una cançó sempre comença amb l’idea d’una melodia. No sé d’on ve. Si intento escriure una melodia, normalment no em surt. És el fet de no pensar-ho allò que em dóna les millors idees que he tingut. Normalment em sorgeixen idees quan sóc a la dutxa o a punt d’anar a dormir, completament relaxada. Després ve la lletra. Estaré cantant la melodia durant dies o setmanes i de cop i volta em surt el nom de la cançó o el sentit principal. Llavors em puc asseure i escriure la lletra. Normalment trigo en escriure la lletra.

Fotografia: Cedida

T’agrada el concepte d’àlbum, d’una història amb trajectòria emocional que s’escolta de principi a fi. Abans un àlbum era quelcom integral: un disseny de portada, un ordre de cançons… No tens la sensació que, amb les descàrregues gratuïtes, fa una dècada la música es va convertir en icones a l’escriptori d’un ordinador que s’acumulaven sense aprofundir i ara, amb Spotify, és un producte intangible i volàtil? Hi ha massa oferta i poca paciència?
Trobo a faltar als dies en què anava a comprar un disc sencer i l’escoltava de principi a fi, fins i tot llegia els missatges i la lletra que l’artista havia escrit al paper que venia amb el disc. El vinil s’està tornant cada vegada més popular, però tot i així el concepte d’àlbum ja no és el que era. És cert que hem perdut una cosa, però també l’Spotify m’ha deixat música i artistes que abans del streaming potser no hagués provat. Ja no estem tan definits per gèneres concrets. A mi em sembla molt guai que en qualsevol moment pugui descobrir música nova o escoltar una cançó que m’agrada.

Quines són les teves principals influències i què estàs escoltant últimament?
Últimament estic escoltant molta música d’artistes com Lana del Rey, The War on Drugs, Snake City, Carly Rae Jepsen, Taylor Swift i la SZA. Quan sóc al cotxe, moltes vegades escolto música dels anys 70 i 80, artistes com The Police, Sting, Fleetwood Mac, Stevie Nicks, Carole King, Cyndi Lauper, Eagles, Elton John, Harry Chapin, Cat Stevens, etc… Aquells artistes són els que escoltava quan era petita i el meu pare em cuidava a casa, són les meves principals influències.

Què és el que més t’agrada de Gràcia i fins a quin punt estàs implicada amb un barri amb un teixit comercial i associatiu tan fort?
El que més m’agrada de Gràcia és la sensació de ser a un poble. No em fa sentir que estigui vivint dins d’una ciutat tan gran com a Barcelona. És curiós perquè el centre de la ciutat és només a uns quants minuts caminant. Gràcia té un cert encant, amb els seus carrers estrets on quasi no hi poden passar cotxes, negocis familiars i festes del barri. Abans vivia al Born i semblava que la majoria de la gent que abans vivia allà havia marxat, potser perquè cada cop és més car viure-hi. També m’agrada que no hi hagi tants turistes. Entenc que el turisme és un gran motor de l’economia a Barcelona, però és una llàstima que molts barris estiguin perdent el seu caràcter original per aquest motiu.

Ara estaràs centrada en presentar el primer disc però tens pensats alguns projectes futurs?
De moment el meu projecte més important, a banda de coses creatives, és trobar la fórmula de quedar-me a Catalunya de manera legal i estable. Vaig haver de marxar del país per culpa de problemes amb el meu visat. Espero quedar-m’hi però no és fàcil venir com a estrangera a viure-hi. Hi ha molts passos a seguir. Però estic intentant ser més optimista.

Text: Carles Batalla